Foto: Ahmed Zayan
Que ni teatre, ni concerts, ni poesia, ni cinema. Que es cancel·len totes les actuacions. Penso en les entrades pel circ dissabte a l'Ateneu Popular de Nou Barris. Les havia tret just ahir, que ràpid moren tantes coses abans de néixer, aquests dies. Quantes entrades s'han quedat als llimbs, quants esforços per aixecar un espectacle i també per separar cadires, anar a comprar més hidrogel, demanar dades a tort i a dret, replanificar les hores de tothom pel maleït toc de queda. Toc de queda, em repeteixo... toc de queda. I alguna cosa sembla esquerdar-se del tot dins meu i recordo quan quedàvem per tocar-nos, quan em tocaves i et quedaves. I penso en les entrades ara inservibles, i en les sortides perdudes. I n'hi havia, de sortides, i tant que n'hi havia i que n'hi ha. Això és el que ens ofèn, ens enrabia fins a límits que preferiríeu no sospitar. Haver de fer tants sacrificis sense veure la mínima consideració seriosa de les sortides possibles, com ara injectar recursos a allò essencial, precisament.
I si no hi ha recursos "enlloc", què tal pensar a intervenir la sanitat privada? Què tal mobilitzar milers de treballadors públics dedicats a absurditats i burocràcies i posar-los a rastrejar o altres suports a la sanitat pública? Què tal plans seriosos de reconversió econòmica que atenguin ara i sempre necessitats reals de la gent? Què tal en comptes de crear la NASA catalana per conquerir l'espai, ocupar-se de la vida a la terra? Què tal suspendre desnonaments?
Però aquest vespre, mentre el telenotícies informava que no podem sortir el cap de setmana del nostre municipi, encara que sigui el més densament poblat del país, els mossos desnonaven una família amb tres criatures ben a prop de casa. Faltava una hora per a l'inici del toc de queda i m'ha semblat que dins meu s'esquerdava alguna cosa gairebé del tot. A uns no ens deixen sortir, a d'altres els treuen a la força. Caldrà organitzar-se per continuar obrint entrades i pensant sortides, que la vida és aquella activitat tossudament essencial.
