Fas tard, i no tens temps de fer balanç en quatre línies esgarrapades a correcuita, però des que t'has llevat avui que tens el desfici de dir alguna cosa d'aquest any que s'esmuny mentre et tornes a pintar els ulls com aquell vespre de març abans d'anar a dir versos, que deixaves la porta entreoberta per si, com si. Març de tulipes i de silencis que ja no tenien el tacte del malson. Març de desficis i de salts al buit, sense xarxa –love the way you love, et deien avui, i tu pensaves les trompades inevitables i el mal d'ossos de després, com quan vas caure amb la moto la primera vegada, i la segona, i la tercera, i l'únic que canviava era l'agilitat per espolsar-te la por i tornar a conduir de nou, com si no–. Fas tard i no tens temps de fer balanç, però torna a ballar-te pel cap la cançó dels teus finals i dels teus principis i totes les línies que t'ha fet escriure. I el desig i la por i la meravella dels dits que et toquen l'esquena i no salta, no salta. Fas molt tard i t'esclata l'estiu al somriure i tornes a pintar-lo en una llibreta quadriculada que et recorda els carrers de l'Eixample per on et perdies i ja no però t'hi tornaries a perdre si poguessis, si encara hi fos, si t'estimés encara. Fas molt tard i no saps si vols pensar la tardor que t'ha estret nusos mentre t'obria finestres que no eres capaç de veure, i l'aire estrany, l'aire complicat, l'aire impossible. I el silenci de després, i el somriure a poc a poc, com si no gosés, com si no s'ho acabés de creure. Fas tard i no era aquest l'any que volies dir, però s'hi assembla. T'has pintat els ulls, avui, com aquell vespre. A partir d'ara, març serà sempre el mes de les tulipes i d'una ratlla negra a l'abisme de les parpelles, just abans d'obrir la porta i sortir de casa.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
