M'adono que em colpeix aquest poema de l'amiga virtual XeloIProu, sobretot els tres primers versos ("Si vols anar-te'n, / fes-ho de puntetes, / no em digues adéu"), i se'm fa evident, amb una certesa inapel·lable, la necessitat que tinc, i que he tingut sempre, d'acomiadar-me. De dir adeu. D'escoltar com em diuen adeu. De l'abraçada final, que és un reconeixement a l'experiència compartida, al trosset de camí que s'ha fet en companyia de l'altre, de l'altra. De les paraules o dels silencis, el que sorgeixi en aquell moment. De la festa, del brindis, de l'últim sopar. D'agafar la mà de qui marxa per sempre i tenir l'oportunitat (regal preciós) de repetir-li incessantment que l'estimo. Necessito dir adeu i que em diguin adeu. La buidor del llit quan et lleves i qui has estimat aquella nit se n'ha anat mentre dormies, sense avisar, em deixa l'ànima en suspens, més adolorida que si m'hagués donat l'oportunitat de viure l'adeu, de deixar-me travessar el cos de dalt a baix per la tristesa, l'angoixa, l'enyorança anticipada.
M'hi ha fet pensar, també, la lectura del poema XXXVII de Setmana Santa, d'Espriu, que relata com les dones van al sepulcre a embalsamar el cos de Jesús i se'l troben buit. El poeta s'atura en el dolor de M. Magdalena, el dolor sobtat del buit: "Però la qui l'estima més / sent un subtil dolor sobtat / quan perd, veient-lo al seu davant, / fins alambins de soledat."
Que pugui dir adeu sempre. Que pugui tenir un espai per plorar, riure, recordar, acaronar, abraçar. I després, que pugui sempre, amb amor, deixar anar.
Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
