Foto: Lucid Nightmare
"Cause they told me everybody's got to pay their dues
And I explained that I had overpaid them"
En vas pagar, almenys, tres vegades més. I no calia. Ho has sabut avui però ja ho sabies. Vas pagar la teva part, la seva part i la de tots els qui no van trucar mai per preguntar-te I tu com estàs. Vas pagar amb el que tenies i amb el que no. I sí, podries inventar-te una altra versió: dir, per exemple, que et vas buidar de tu, que vas cremar les naus, que vas aprendre a descarregar motxilles; que mai, ni en els moments més crítics, no vas tenir la feblesa de girar el cap per mirar enrere. Podries dir el que volguessis. Inventar-te el teu mite supervivent. El teu orgull, la teva força, la llum inalterable del teu somriure. Però avui et fan una foto en el moment exacte en què oblides les defenses, ni un segon abans ni un segon després, el moment just en què torna el dolor –cercle infinit, camp de mines, taca alarmant damunt la pell–, i et mires els ulls i hi veus tota la tristesa dels deutes absurds que no et tocava pagar a tu.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
