Quan arribo al barri em reben els focs artificials que acomiaden la festa major. Desvio la ruta habitual perquè no me'ls tapin els edificis de la Meridiana, i baixo pel carrer empedrat on vaig viure fa no sé quantes vides. Avui ha tornat una mica d'aire als bronquis atapeïts aquests dies de mort i desamor, i em sorprenc somrient davant d'un arbre de Nadal amb garlandes blaves que s'entreveu darrere les cortines d'una finestra que un dia va ser meva. Serà un Nadal bonic, aquest que ha de venir. Ja hem començat a cercar complicitats antigues, a inventar complicitats presents, a brindar amb tes-rom i a enviar-nos missatges amb les nostres cares encastades en quatre elfs ballarins i burletes. Serà un Nadal bonic perquè volem que ho sigui, perquè necessitem que ho sigui. Perquè aquest any hi haurà una butaca buida que encara no ens acabem de creure, i vosaltres no ho sé, però jo segur que us voldré a la vora per si se m'acut plorar-la entre torrons i neules. Perquè des que la vam tornar a la terra que vull treure el cor de dins l'ampolla, i ara em sento el vidre massa dur i ja no se m'acut d'on puc rescatar la tendresa si no és del fons del pou dels vostres ulls, dels vostres brindis, dels vostres somriures suaus que me la retornen, del vostre estar en el món amb la seva mateixa essència --la llum, el verd, la seva-nostra sang indígena. Serà un Nadal bonic perquè volem que ho sigui, perquè ens cal que ho sigui. I tornarem a omplir la butaca amb totes les meravelles que, si encara fos aquí, li contaríem.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
