És un tall en forma de mitja lluna, lilós i profund, massa a prop de l'artell del dit gros de la mà dreta. S'ha tancat bé, però cada pressió imprevista, cada petit cop, cada fregament, et fa saltar de dolor. Totes les feines quotidianes s'han tornat lentes: la dutxa, eixugar cabells, preparar la cafetera, rentar els gots i les paelles del dinar d'ahir. Tot s'atura. El temps s'eixampla. No ignores la ferida: la tens més present fins i tot que quan va obrir-te la carn i va omplir de sang la pica de la cuina. La tens present, la fas present –t'és present. Que no la colpegin, que no la premin, que no la burxin. Que no s'esquinci la pell que sosté com pot la cicatriu. Amb la ferida, el temps s'alenteix, respira, s'eixampla. I tu pots comptar els passos que et porten, un tram cada dia, de tornada a casa.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
