Redacció
Hi havia una vegada, un temps, en què jo vaig ser una altra jo. Els dies eren d’un altre color, els gustos tenien un altre gust i segur que fins i tot la mirada em feia una altra olor, una olor com més "de nou", com de llibre acabat de comprar, o de brusa acabada d’estrenar, o l'olor que fan totes les escoles cada quinze de setembre quan ets petita i, després de tot l’estiu, saps que dins aquell perfum de llapis i suor és on passaràs la major part de les hores del dia.
Vaig viure a Barcelona. Vaig viure a Barcelona una època de la meva vida que em queda completament emboirada, com em passa amb els bocinets de passat que d’alguna manera se m’han clavat massa endins. Aquells que el cos no vol recordar. Aquells on la pell no vol notar el fantasma, no vol sentir-ne l’aura i no vol reviure’n el dol. I tinc la sort, o la pega, que aquests records han quedat impregnats a cada paraula, a cada nota i a cada respiració dels discs que fan que reconegui, imatge per imatge, tot allò que ara, de vegades, m’agradaria oblidar.
Podria dir que Barcelona és casa, però crec que no seria veritat. Ni hi he nascut ni hi visc. Tot i així, aquesta ciutat ha arrelat en mi amb unes llavors que venen d’un altre lloc, unes arrels que no em són cèl·lules mare, són només cèl·lules, cèl·lules diferenciades, que en diuen, però que com a tals també em formen i conformen. És com aquest tornar a l’escola, aquesta espècie d’espai segur, però que no ho és ben bé del tot perquè no saps amb què et sorprendrà l’endemà.
Si tanco els ulls molt fort molt fort, ho veig. Veig tot el recorregut. Veig la nit. Els llavis vermells. La teva olor de tabac. Les escales de la Catedral, la plaça, la pujadeta, girem a la dreta cap a Sant Felip Neri, el pont, la font, l’hotel, els traus mal cosits d’aquestes parets que ens arramben discretament, i que, vist des del present, sembla que m’estiguessin xiuxiuejant a cau d’orella que allò era un “ara o mai”, el moment de fugir o quedar-se. Em vaig quedar.
Enfilant totes aquestes imatges entenc de manera gairebé reveladora com de la decisió d’un moment concret, d’uns segons que semblen efímers, ínfims, fum, en poden esdevenir tots els dies que encara han d’arribar. En perspectiva, et dius: aquell, aquell era el punt on tot va canviar. Per sort, però, no ho vaig saber veure. Per sort, no em vaig adonar que era un punt d’inflexió per arribar a dia d’avui i que el destí o l’atzar o la sort m’han portat a ser la d'ara, amb tots els errors, amb tots els encerts. Com la sempreviva, que cada mes de febrer segueix florint, passi el que passi, amb uns pètals que tenyeixen el balcó de l’habitació de casa els pares d’un color groc brillant. El balcó on, quan tenia pocs anys, m’asseia sota la mirada dels estels amb una llibreta damunt dels genolls i començava a escriure totes aquestes cançons que ara no deixen que m’oblidi de qui soc.
