El Roger em va explicar que quan l'astronauta Pedro Duque havia de viatjar a l'espai, li van preguntar què es voldria endur. Va triar unes formigues a qui fa 25 milions d'anys els va caure una gota de resina i van quedar cristal·litzades. ¿Quantes possibilitats hi havia que aquells insectes que corrien per un arbre acabessin milions d'anys després a la Lluna?
Fa un mes vaig tornar a Farrera. A l'hora de sopar, els tres que just ens acabàvem de conèixer vam parlar del que ens havia passat en un any: qui m'ho hagués dit, deia un d'ells. I vaig afegir: això vol dir que d'aquí un any ens hauran passat coses que encara no sabem. I mig en broma vam dir: l'abril del 2024 ens tornarem a veure i ens ho explicarem. De fet, de tant en tant penso en l'abril de l'any passat i em dic: mira, el que et feia pànic ha resultat ser bonic, la persona per qui ho hauries donat tot amb prou feines hi penses, el que creies definitiu només ha durat una estona. De fet, si miro enrere, el lloc on treballo un dia no existia. Els amics que avui tinc un dia eren desconeguts. I encara més enrere: un dia era a la panxa de ma mare. Un dia era només la idea d'algú.
Puc dir: la setmana que ve aniré a una presentació d'un llibre. D'acord, hi aniré, però no puc saber amb qui em creuaré just abans d'obrir la porta, o si per un rampell canviaré de plans. Podem predir el que vulguem, però el futur supera la nostra imaginació. I el nostre control: si poguéssim programar el demà, no existiria la sorpresa. El canvi de taulell, el canvi de pell. El Josep Maria Espinàs deia: la tarda d'avui no existeix. I penso en l'abril del 2024: a qui hauré conegut, de qui m'hauré enamorat, què em deixarà de preocupar. I alhora, igual que les formigues, què es mantindrà embalsamat: l'amor per les meves germanes, aquest omplir la finestra de flors quan arriba el bon temps, la mania de recollir vidres del carrer, l'impuls, així de cop, de deixar-ho tot i marxar.
És bonic: mentre sembla que tot s'hagi de mantenir igual per sempre, en algun lloc del demà, o potser d'aquesta tarda, ens espera el que no sabem: uns ulls, una trucada, la Lluna.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
