L'enyor es fa ciutat

Et recordo emergint del no-res, com un personatge d’un drama de Tenesse Williams, i somric per dins i per fora. És només el primer dels records. Després, com si desenrotllés un rodet de pel·lícula fotogràfica, n’emergeixen d’altres: tu d’esquena, retallat per la llum d’un bar del Raval, de nit, mentre jo tornava del lavabo. Les trobades casuals. Els retalls vagues d’una conversa de què tinc gravada aquella manera de no mirar-nos als ulls del tot. La timidesa. Un vers de la Mireia Calafell: “Llavors tu ja ho sabies, més mal que el que s’acaba, fa allò que mai comença”. Un taxi a Ronda Sant Antoni o a Universitat.
 
El meu amic S. diu que hi ha amors petits, que mai s’esborren. Que t’acompanyen plàcidament, potser perquè no hi acabes de renunciar mai. Jo no diria que siguin petits, sinó més aviat discrets. Íntims i irrenunciables. Conviuen amb nosaltres en les cançons, que ja mai més tornen a sonar igual. Ens assalten quan tallem un alvocat i recordem aquella persona que sempre n’esmorzava. Quan fem un suquet de rap. Quan passem per davant d’aquell restaurant de llums tènues. Quan algú altre ens parla dels seus amors discrets i hi reconeixem els nostres.
 
Són pensaments fugaços, a mig camí de la nostàlgia i la renúncia. Duren el temps just de perdre la mirada en un llimb inconcret i tornar de seguida a la vida real, amb el perfum del record i el qui sap d’una possibilitat remota. En què pensaves, ens pregunten. En res, responem. Son privats, els amors perdurables.
 
I ara és a punt de començar la primavera i torno a recordar la Mireia, quan diu que “qui mai no ha estimat sota la llum del mes de març, desconeix la contundència amb què l’enyor, any rere any, es fa ciutat”. I torno a somriure, per dins i per fora,  perquè Barcelona sencera és plena de tu, sense neguits. I tu ets tanta gent que estimo discretament, tants llocs i tants camins de tornada que tot d’una, l’enyor es transforma en alguna cosa neta, preciosa de preuada, no de bonica. D’aquella manera que són preuades les coses secretes. La ciutat sencera és la vida que passa i deixa pòsit. Una mena de niu dolç. Una ressaca ben portada, sense fel.
 
I aquelles ganes discretes de tornar-te a veure.
 

"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.