Dimarts passat, entrevistat per la periodista Júlia Bertran a l’acte T’estimaré sempre (que pugui), dins la setmana de la poesia, l’escriptor Biel Mesquida va dir una cosa que em va agradar molt: els amors llargs són revolucionaris. Em va agradar, sobretot, perquè a mi m’agrada pensar que existeixen, encara.
No em refereixo només a les parelles. M’agrada pensar que, malgrat la intensitat o la freqüència, en aquests temps frenètics i esclaus d’allò immediat, hi ha la possibilitat de mantenir vives algunes flames. De trobar coses per explicar-nos, de fer-nos companyia; de saber que hi som.
Pel meu aniversari en S. em va regalar El paradís són els altres (Lleonard Muntaner, 2016), un llibre menut i preciós de l’escriptor portuguès Valter Hugo Mãe. Un conte en què una nena intenta desxifrar l’amor a través de l’observació de les persones. Són reflexions curtes i carregades de poesia sobre com l’autenticitat i la llibertat només poden assolir-se a través de l’estima que ens uneix a la resta. La humanitat, diu Mãe a la nota final, comença en els altres i no exactament en tu. Estimar és una bona feina.
Però sí, en Biel té tota la raó del món. Ara com ara, els amors llargs són revolucionaris. No sabria explicar exactament per què. Potser perquè hem entès malament que ser lliures vol dir desvincular-nos. Potser perquè ens hem pres massa al peu de la lletra que estem sols des que naixem fins que ens morim, potser perquè la responsabilitat de cuidar les persones se’ns fa cada cop més grossa.
I és curiós: mai com ara havíem estat tan connectats. Mai tan actualitzats sobre la vida dels altres. I alhora, mai tan maldestres per establir vincles de profunditat.
És per això que els amors llargs són revolucionaris, perquè neguen la realitat d’un món en què tot es pot fer servir i llençar, en què la soledat ha de ser assumida amb responsabilitat i estoïcisme, en què ens fa vergonya demanar ajuda si la necessitem, en què la vulnerabilitat és la pitjor de les malediccions. En què fer fora algú de la teva vida és tan senzill com pitjar un botó.
Penso, inevitablement, en altres revoltes. La de seguir qüestionant-nos les coses i dubtant, la revolta contra el dogma i el menyspreu a l’opinió aliena. La revolta contra la vida social de fireta, la revolta contra l’aparença i el prejudici. La revolta del silenci en el batibull. La revolta que ens torna a les veritats més essencials. La revolta de trepitjar el terra i no les tecles del mòbil. La revolta d’assumir els errors i mirar d’esmenar-los.
Després d’escoltar en Biel, vaig pensar en Camus. Hi penso sovint. Ell deia que l’única manera d’enfrontar-se a un món sense llibertat és tornar-se tan absolutament lliure que la pròpia existència esdevingui un acte de revolta.
I aquesta llibertat, ara com ara, té poc a veure amb la manera com l’enteníem. I justament per això tinc la sensació que som menys lliures que mai, mentre pensem que mai no ho havíem estat tant. Sobrevivim a cop de tuit i de relacions superficials. Vivim temps líquids, que deia en Bauman i, possiblement per això, el que ens cal és arrelar. Saber que li importem a algú de carn i ossos i no a un algoritme o un avatar. Saber que algú ens abraçarà si ho necessitem.
En certa manera ja ho sabíem: la rebel·lió dels nostres temps tenia tots els números de ser contra la màquina.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
