Foto: thangton
El Windows, almenys quan jo el feia servir, tenia una utilitat que em semblava fascinant: era possible crear punts de restauració del sistema que, en el cas que hi hagués un desgavell o hi entrés un virus a través d’un programa descarregat d’internet, per exemple, permetia tornar enrere fins abans del desgavell. Se’n podien crear diversos i, si en fèiem ús, tot tornava a ser, exactament, tal i com ho havíem deixat aquell dia. Viatjàvem en el temps, en certa manera, i tornàvem allà on tot funcionava, encara perfectament.
Vist així, era perfecte: la cago, torno al punt de restauració que més m’interessi i aquí no ha passat res. Només hi havia un problema: amb la restauració desapareixia el problema que havia provocat el mal funcionament del sistema, però també tot allò de bo i de volgut que hi havíem posat mentrestant: programes, documents, tot. La decisió, per tant, no ens sortia gratis. Res no ho és, al capdavall.
El punt de restauració, com us deia, em semblava fascinant perquè hi veia una metàfora perfecta: ¿Tornaríem enrere per esmenar un error o un gir de la vida que no ens convenia si el preu a pagar fos haver de renunciar a tot allò que ens havia passat o que havíem après des d’aleshores i, potser, fins i tot, fruit de l’error o la circumstància? Tot net a canvi d’una part de les nostres vides, d’una part dels nostres records i vivències. Dels èxits. I dels nostres aprenentatges, esclar.
“Si pogués tornar enrere”, ens diem de tant en tant, com si realment poguéssim, “no tornaria a fer allò o allò altre”. I quan ho diem, obviem que som el que som, ara mateix, potser gràcies a allò que vàrem fer, a aquell desgavell, a aquella decisió mal presa o a allò que va esdevenir-se inevitablement, sense que nosaltres poguéssim fer-hi res.
I tanmateix, encara que no sigui possible tornar-hi, tinc presents alguns dels meus principals punts de restauració. L’altre dia, sopant amb les meves amigues de sempre, em vaig adonar que hi ha punts on és fàcil tornar i de seguida es converteixen en llocs segurs. Llocs on tot era com abans de certes coses que ara potser pesen massa. Llocs on ser absolutament qui ets, sense parafernàlies, subterfugis, peus de plom o justificacions. Sense algunes de les amenaces que sobrevolen qualsevol canvi de paradigma.
No podem viatjar en el temps i canviar les coses. No podem restaurar el sistema. Però hi ha persones que esdevenen punts de restauració, ni que sigui efímers. I ho són, precisament, perquè et tornen a un lloc on res d’allò essencial ha canviat. On tot és igual, però sense el virus que va fer petar el sistema.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
