Foto: Asim Bharwani
En L. té vuit anys. Una vegada us en vaig parlar a propòsit d’aquella campanya mesquina de l’autobús taronja d’Hazte Oír. En L. fins als cinc anys va ser la M., una nena. Però ell no sentia que ho fos. De ben petit va haver d’enfrontar-se a dubtes, pors, incerteses, contradiccions i, ajudat per uns pares comprensius, fantàstics i tan valents com ell, va fer el pas de viure com la persona que era, amb independència dels seus genitals i de qualsevol etiqueta.
Tots els qui l’envoltàvem, a ell i a la seva família, vam viure el procés, des de fora, d’una manera tranquil·la. Van explicar-nos-ho tot des de la seva mirada, tan humana. Però no és difícil imaginar que la processó els anava per dins. Una preocupació que no tenia res a veure amb en L. i la seva identitat sinó en la manera com la societat acolliria i gestionaria el dret essencial a la llibertat de ser qui li doni la gana.
Tres anys després, una jutgessa que no el coneix de res ha decidit que en L. no es pot dir com ell vulgui. Pitjor encara: ha decidit que no pot ser el que ell vulgui, perquè la llibertat comença allà on escrivim el nostre nom amb lletres ben grosses, en el moment en què diem qui som davant el món. Sota quins paràmetres? Només ella ho deu saber, però com deia ahir la meva amiga, aquesta senyora, que després d’un interrogatori impersonal i amb quatre preguntes considera que en L. no pot dur el seu nom al DNI, segurament no coneix tot el que ha passat fins arribar a aquest moment. Totes les vegades que ell, coratjós, ha hagut de qüestionar-se coses, totes les seves pors. Totes les vegades que els seus pares han patit per si arribava, precisament, un dia així. Tampoc ha viscut els petits triomfs ni les petites alegries que generaven aquests triomfs. Les petites passes, tan significatives, la certesa que, com més anava, més feliç era en L. , sent qui volia ser.
Ahir, quan vaig saber el que havia passat, vaig plorar de ràbia, per tot això que us explico, però sobretot perquè aquesta senyora a qui no poso cara s’ha carregat en una hora tota la feina i la valentia d’anys. Totes les il·lusions, les lluites, els nervis, les alegries, reduïdes a una etiqueta i a una sentència. Se les ha carregat només sobre el paper, esclar. Estic convençuda que tota aquesta ràbia servirà per seguir lluitant i en L. seguirà sent el que li sembli, malgrat les traves.
No és nou que ens jutja un poder absolutament inhumà i retrògrad. Imparcial. Carregat de prejudicis. Ja fa mesos (anys, fins i tot) que ho veiem. En casos com el d’en L. abans de jutjar-lo a ell, caldria jutjar la persona que el valorarà i decidirà sobre la seva vida. Qui vigila els vigilants?, que deia aquell. Posaria la mà al foc que aquest nen de vuit anys li podria passar la mà per la cara en tolerància, humanitat i respecte als altres a aquesta jutge que no podrà impedir, mai a la vida, que el nostre L. sigui el que vulgui ser.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
