Sis mil euros i al carrer

Sis mil euros.
 
Al carrer.
 
Sis mil euros. Al carrer. Sis mil euros. Al carrer. Sis mil euros. Al carrer.
 
Ja em perdonareu però estic en lletania. En aquella lletania de les coses que no t’acabes de creure. En la de les coses que no haurien de ser.
 
Crec que començo a entendre de què va la jugada: si us manifesteu perquè alliberem els presos polítics, els deixarem tancats i ben lluny de casa. Si sortiu al carrer per reclamar que cinc energúmens es podreixin a la presó per haver violat en grup una noia, els alliberarem. Perquè tenim el poder: l’estat som nosaltres i ja és hora que aneu aprenent qui té la paella pel mànec i qui mana en aquesta casa.
 
Aquestes són les seves formes. I aquesta és l’arbitrarietat de la seva justícia, en què l’abstracció de trencar Espanya pesa més que la realitat de trencar una vida. En què la hipotètica conspiració els sembla més perillosa i punible que una violació planificada. Tot per la pàtria però sense la pàtria.
 
Sis mil euros i al carrer.
 
Si la sentència a nou anys de presó ja ens semblava una broma de mal gust, la llibertat provisional acaba de reblar el clau. Més encara els motius que la justifiquen: com que els coneix tothom, veuen difícil que puguin reincidir. Com que viuen lluny de la víctima, ella no haurà de patir gens. Si ho volen, aquests indesitjables sortiran de la presó just per arribar als Sanfermines d’enguany.
 
A Espanya es pot violar amb total impunitat. Sis mil euros i al carrer. I vosaltres, calladetes esteu més maques. Ja veieu que denunciar una agressió sexual serveix de poc. Els alliberem a ells i us sentenciem a totes: us sentenciem a callar i aguantar, a ser titllades tothora d’exagerades, a l’alguna cosa hauràs fet, al no n’hi ha per tant. Com us atreviu a qüestionar el sistema judicial? Com goseu dir-nos que estem equivocats?
 
Sis mil euros i al carrer.
 
Al carrer.
 
Sis.
 
Mil.
 
Euros.