Foto: Jack Hunter
Si estàs llegint això, si després de buscar refugi en una revista cultural per evitar ofegar-te sota l’allau d’articles que ha desencadenat la mort de Diego Armando Maradona has decidit afrontar-ne un altre, una de dues: o ets un cas perdut o volies confirmar que l’onada d’estultícia que està assolant el món ha arribat també a Catorze, abans de tancar la finestra del navegador. Si ets dels primers, benvingut al club, si ets dels segons, dóna’m un paràgraf més abans de marxar.
Maradona era un artista. Hi ha innumerables maneres d’entendre l’art, ara no tinc temps de reproduir-les (només tinc un paràgraf abans que marxis), però Maradona encaixa la mar de bé en la majoria, sobretot en les que vinculen l’art amb la capacitat de crear, de provocar emocions. Pots no trobar sentit al seu art, pots menystenir-lo (tampoc és obligatori; jo no li trobo gaire sentit a la dansa i, precisament per això, no se m’acudiria menystenir-la), però això no el fa menys artista. A més era un geni, algú capaç de fer coses que ningú havia fet abans. Els genis són rars, excepcionals, extraordinaris i cal celebrar-los. L’abús hiperbòlic que els periodistes –sobretot els esportius– fan d’aquests adjectius –i dels adjectius en general, hi hauria d’haver teràpies de desintoxicació d’adjectius– ha tingut com a conseqüència que quan tocaria fer-los servir amb propietat estiguin gastats. Però això no és culpa del geni. Contra el que la incontinència periodística sembla indicar, n’hi ha molt pocs, de genis, i quan se’n mor un és normal que la notícia s’escampi per tot el món; i si l’àmbit en què el geni excel·lia té una repercussió desmesurada, s’escamparà desmesuradament. Però això tampoc és culpa del geni.
He estirat tant com he pogut el paràgraf anterior per evitar perdre’t, però havia de posar el punt i a part per abordar la vessant terrenal de Maradona. En qualsevol cas, si has arribat fins aquí, ja no et vindrà d’un paràgraf més. Fora del seu hàbitat natural, els set mil metres quadrats, si fa no fa, d’un camp de futbol, Maradona va exhibir un bon repertori de conductes execrables, entre les quals les relacions amb la màfia napolitana, diverses denúncies per agressions a dones i fins i tot acusacions de pederàstia. Cal parlar d’això en els obituaris que se li estan fent arreu? I tant que cal. Encara més, hauria de ser obligatori perquè el temps ja s’encarregarà de tapar-ho. El sempre apassionant debat sobre si s’ha de separar un autor de la seva obra serveix per omplir columnes d’opinió, hores de tertúlies i poca cosa més, perquè és tan evident que totes dues coses són consubstancials com que el temps acabarà fent la feina. No trobareu cap rètol als museus, sota els quadres de Caravaggio, advertint dels antecedents criminals del pintor, que inclouen l’assassinat, ni cap menció en els crèdits de les pel·lícules de Chaplin que avisin l’espectador de la tirada que tenia el director a endur-se al llit noies menors d’edat.
Ja sé que havia insinuat que el d’abans seria l’últim, però necessito un paràgraf més per rematar-ho. Serà curt, ho pots comprovar si mires una mica més avall. El capteniment lamentable de Maradona no resta ni un bri de genialitat a la seva obra, ni hauria d’invalidar-la, ni de restringir-ne la seva difusió. Tots tenim cares fosques i les dels genis solen ser-ho molt, en proporció al seu talent. Si un científic abominable descobrís demà una cura contra el càncer, no ens passaria pel cap no fer-la servir, doncs tampoc vam estar-nos de gaudir de Maradona i ho continuarem fent mentre l’hemeroteca aguanti. I si creus que la comparació és exagerada, que ho és, pensa en els milions de persones que va fer felices, abans de tancar la finestra del navegador.
