Foto: Jay Davis
La mare havia caigut del llit i s'havia trencat una cama i ai, la mare, amb una cama trencada, perquè la mare sempre ha fet moltes coses, ara les plantes cap a dins, ara les plantes cap enfora, ara les rego, ara cuino, ara pujo a les golfes i busco un vestit vell, i així sempre, buscant qualsevol excusa per moure's, i ara, per haver caigut del llit, ara la mare tenia la cama trencada... i com estava d'insuportable, la mare. Més que de costum.
Llavors ens vam haver d'instal·lar una mica a casa seva, i com que era estiu i la mare té piscina a casa, bé, una piscineta de no-res, d'aquelles de plàstic, però grosses... doncs vam decidir que jo cuidaria millor la mare vivint amb ella, i la Clara estaria més contenta en una casa amb piscina, i així ho vam fer. La mare ràpidament s'hi va acostumar, perquè com que tenia la cama trencada, li anava molt bé que jo hi fos, i va demanar una campaneta i quan necessitava alguna cosa, la feia sonar i jo apareixia més o menys ràpid, i llavors, totes aquelles coses que abans feia la mare, me les manava fer. Les plantes cap enfora, cap endins, ara rega-les, ara cuina, ara busca'm un vestit vell a les fosques... i la Clara anava fent la seva vida al pati, amb la mànega i la piscina, i en algun moment va començar a parlar a totes hores amb una mena d'amic imaginari, fins i tot a la nit, quan tot restava en silenci. Llavors se sentia la veueta de la Clara, i no deixava de fer preguntes i més preguntes a l'amic, i jo ja estava una mica molesta amb aquell amic, perquè, home, una mare coixa i una filla boja, i quan ho explicava a la mare, se'n reia. Tu feies igual, em va dir. I jo no ho sabia, que vaig tenir un amic imaginari, i em va agafar la tendresa i vaig passar uns dies que em feia gràcia, però després... ostres, tu, ja era massa fer les coses per mi i per la mare, no podia suportar aquella veueta a la nit fent preguntes al nino, perquè jo oblidava que era un amic imaginari i li deia El Nino, potser perquè si parlés amb una joguina em semblaria més bé.
Els últims dies vaig decidir que la mare no tingués a mà la campaneta, perquè tot el dia la feia sonar i sonar i sonar, i ja estava tipa de la campaneta, i vaig decidir que ja n'hi havia prou, que era el moment de tornar a casa, quan una nit, ja molt adormida jo i la casa i la ciutat i tothom, va sonar la campaneta, i com que no recordava que la mare no la tenia, vaig anar a la seva habitació, però la mare estava adormida. I quan vaig anar a l'habitació de la Clara, va fer com si res, i jo vaig preguntar què volia, d'on havia agafat la campaneta, si l'havia amagada jo, i va dir, no he sigut jo, ha sigut ell. Que volia aigua, el nino. I quina altra cosa podia fer —n'hi vaig portar.
"Mares de ningú" acull contes de Jenn Díaz sobre la maternitat.
