Recordo molt bé com la sentència de La Manada ens va canviar a totes. Havíem sortit al carrer un munt de vegades i havíem cridat que no era no. Durant massa temps no ens havíem atrevit a dir què volíem i, sobretot, no ens havíem atrevit a dir què no volíem. Així que passejàvem aquella reivindicació molt contentes. No és no. Perquè de cop algunes de nosaltres, arreu del món, ens havíem atrevit a negar-nos a fer coses que no ens feien sentir còmodes. De tant en tant, havíem trobat la força i havíem dit que no. Vam descobrir aleshores, quan amb un filet de veu ens hi negàvem, que no ens prenien seriosament. Recordo molt bé aquella vegada que vaig dir que no, perquè de sobte se’m va fer una muntanya i aquell home entre les cames, amorrat a les meves calces, ja no em semblava una bona idea. Però ell va dir que no fos una malcriada. Aquella paraula em va encendre. Així que vaig glopejar el meu no acabat d’estrenar, tan orgullosa com em sentia d’ell, i vaig transformar-lo no en una afirmació, en un consentiment arrossegat. Un sí amb la boca petita, mastegat, i amb un endemà ple de culpa i remordiment per no haver-me respectat a mi mateixa. Per no fer un numeret. Perquè, com que era molt jove, la meva edat no fos una arma llancívola. Nena malcriada.
Llavors ens va arribar el moment d’enfrontar-nos a les nostres pròpies febleses. No havíem dit mai que no, i quan el vam dir, no ens l’acceptaven, així que el reivindicàvem amb fermesa… fins que un jutge va fer la pregunta a la noia —companya, germana, amiga, desconeguda, camarada— violada en grup per La Manada. Li va demanar si havia dit que no. Suposo que a totes, com a ella, se’ns va glaçar la sang. Així que el nostre no, que mai no havíem pronunciat o que havíem convertit en un consentiment de supervivència, de cop sí que era important. És cert, ella —la nostra germana, la nostra desconeguda més admirada— no havia dit que no. Totes sabem que encara que diguem que no, la major part de les vegades no se’ns ha respectat. De fet, uns anys abans, a la mateixa festa, Nagore s’hi va negar, va dir que no, i ara és morta, el seu agressor la va assassinar. Vam créixer amb aquestes certeses: millor que no diguis que no, si dius que no pots acabar morta, dir que no està malament, val més que siguis complaent i que diguis que sí, dir que no és una vergonya, dir que no és d’escalfabraguetes, dir que no és inacceptable… encara que diguis que no, serà que sí. Totes aquestes opcions envoltaven aquella paraula que passejàvem pels carrers: no és no. Però el jutge va mirar-se el nostra lema —no és no, cridàvem— i va apoderar-se'n. El va trepitjar.
Aquesta va ser la primera contribució d’aquella sentència fastigosa, d’aquell judici a tants nivells humiliant. Vam canviar el lema, el vam transformar i cridar a la següent manifestació. Només sí és sí. Ja havíem vist el perill de la nostra negativa: si la posàvem sobre la taula, corríem perill; si no la posàvem, corríem perill; si la posàvem però no la manteníem, no hi havia dret a queixa. Vam portar el nou lema a la política, a la institució, va transformar-se en llei. Vam acordar que el silenci o la inacció no podien ser considerats, mai, consentiment. Ni arrossegat ni de cap tipus. Que només el nostre sí —alegre, plaent— es podia interpretar com a consentiment. Igual que ho vam confiar tot a la nostra negativa, tot i saber-ne les limitacions, el nou lema ens confortava. L’havíem trobat. Podíem parlar, per fi, en positiu. Aleshores algunes dones —com Cayetana Álvarez de Toledo— en van fer mofa. En un debat electoral es feia ressò de les bromes de tots aquells que volien menystenir el nostre sí igual que havien fet amb el nostre no. Llavors haurem de dir que sí, que sí, que sí —es demanava en el seu torn de paraula. Nosaltres, a casa, dèiem: és clar. ¿Quin problema hi ha? I un tema tan espinós com el consentiment sexual se’ns fonia una mica a les mans, perquè totes sabíem què volíem dir, totes sabíem com llegir el consentiment fins i tot sense paraules. Totes sabem el que diferencia el desig i el consentiment de la violència sexual… però a l’altra banda només hi havia sorna.
Hi ha fites que, per la seva complexitat, és millor celebrar-les fins i tot quan no són perfectes. Que el només sí és sí era millor lema que el no és no és innegable. Que és més representatiu, també. Que hi ha menys marge per a l’error quan pronunciem un sí és evident. Però què en fem del consentiment viciat. Què en fem de totes les vegades que diem que sí perquè ja no som a temps de dir que no. Què en fem del sí que li donem a una persona que admirem. Què en fem del sí en una relació de poder. Què en fem del sí al professor de teatre quan se t’acosta enmig de la foscor. Què en fem de tots els nostres sí en parella, un sí gairebé de convivència, per mantenir la pau a la llar. Què en fem del sí que ha suposat el matrimoni, un consentiment que no accepta matisos i que no cal renovar. Què en fem del sí que donem sense saber tota la veritat. Què en fem del sí que vam donar amb plena confiança fins que vam descobrir que hi havia informació que ens era negada, que hauria transformat automàticament el nostre sí en una negativa. Entenc que si ja era prou complex el debat reduint les possibilitats al binomi sí i no, posar en dubte que fins i tot quan donem el nostre consentiment hem de tenir en compte altres variables menys evidents… embolica la troca.
Però aquesta complexitat és fruit de segles de negativa al nostre desig, la nostra sexualitat i l’autoconeixement que hem tingut les dones sobre qüestions que no eren ni tan sols anomenades. ¿Quants cops heu dit que sí i, amb el temps —minuts, hores, dies o setmanes—, heu descobert que en realitat el vostre consentiment tenia a veure amb molts condicionants, però poc amb el vostre desig vertader? Personalment, com més sé del meu desig —quines coses m’agraden, quan m’agraden, en quines condicions m’agraden, per què m’agraden, com arribar-hi, amb demanar-les, com acceptar-me, com compartir-me—, més clares les fronteres del meu consentiment. Més fiable el meu sí. Més rotund i conscient el meu no. El recorregut que fem moltes de nosaltres des del no fins al sí poderós, és un recorregut ple d’incerteses i ple de contradiccions. Però no em sorprèn, perquè el dret al consentiment lliure i plaent és nou. I com la majoria dels drets nous i conquerits amb el cos, és fràgil i en disputa permanent.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
