Som unes privilegiades. Som en un moment de la història que ens permet veure i sostenir el fil que connecta dones amb circumstàncies molt diferents, però que mantenen un vincle íntim i profund. Penso en com han anat conformant la societat les noies d’Alcàsser. Com ens va fer una empenteta la noia que va plantar cara a La Manada. Inevitablement, després del documental i la pel·lícula, em passa pel cap Nevenka Fernández. I aquests dies és impossible no dedicar uns minuts diaris a Gisèle Pelicot. O a la noia que va denunciar Dani Alves. Les dones que han lluitat per demostrar què és i com opera la violència vicària. O Jenni Hermoso, que va captar la nostra atenció i va posar sobre la taula l’abús i l’assetjament normalitzats en espais masculinitzats com el futbol. Totes elles han contribuït al fet que avui nosaltres, tu i jo, ens puguem permetre debatre sobre els matisos que abans ens eren prohibits. Les connecta un fil. Sí, perquè si el debat gira al voltant de la nostra roba, la companyia, l’hora de la nit i l’estat d’embriaguesa… ens prenen la possibilitat de parlar de matisos. I el que han fet totes elles, pagant un preu tan alt —en alguns casos, com Alcàsser, la vida—, és fer avançar la societat amb els matisos. Amb cadascuna d’elles, un avenç. Amb cadascuna d’elles, una nova perspectiva, una nova mirada. I amb cadascuna d’elles, nous drets. Drets que ens pertanyien a totes, però que no havien estat conquerits encara.
La societat que va haver de pair, gestionar i transformar la barbaritat de l’assassinat d’Alcàsser no va estar a l’altura, però d’aquell descrèdit de les primeres hores cap a les noies, de la sospita que no eren prou obedients, de les conclusions terribles que en va treure la televisió i els mitjans de comunicació, en va sortir una veu, la de Nerea Barjola, que ho va capgirar tot. Amb Macrofísica sexista del poder vam poder començar a parlar de desaparicions forçoses sexuals, vam poder parlar de terror sexual. I amb aquesta anàlisi, vam poder comprovar com la violència sexual havia estat l’eina de coacció per a una generació sencera de dones joves: si no vols que et passi res, millor que no surtis de nit. Indirectament ens van fer —i encara dura— corresponsables de les violències que patíem. I la demostració que les nenes bones no acabaven violades i assassinades era l’amiga de les tres noies, que com que no va sortir aquella nit perquè es trobava malament, ara era viva. Una allau de dones joves van pensar, a casa seva, acompanyades pel discurs de por que els arribava per terra, mar i aire, que millor ser obedients i fer-se invisibles a l’espai públic, perquè l’espai públic no els pertanyia.
El cas Nevenka també va despertar i provocar un debat en la societat que va haver d’acompanyar l’abús de poder en l’àmbit de la política. I, com en el cas d’Alcàsser, la conclusió a la qual va arribar és que la responsable era ella. Perquè una dona jove que aspira a relacionar-se amb el poder no pot comportar-se de qualsevol manera: només n’hi ha una de bona. La que els homes han decidit que és la forma del poder. La roba i les teves relacions personals han d’estar a disposició d’aquest poder. I si no encaixes en el motlle que han preparat per a tu, val més que marxis. Nevenka Fernández va salvar la vida i va decidir fer ús d’un dret que tenia: la via judicial. La sentència va dir que sí, que Nevenka havia patit assetjament sexual. L’alcalde de Ponferrada va ser condemnat. Però Nevenka no va ser absolta per aquella societat que l’havia d’acompanyar: la van jutjar, perquè tenia vint-i-sis anys, perquè era una dona, perquè no s’ajustava a la víctima que volien. Nevenka va salvar la vida en el sentit estricte de la paraula, però va haver de marxar de casa seva perquè l’assenyalament va fer insuportable la convivència i la seva tranquil·litat.
Si fem un salt, arribem a uns San Fermines que van marcar un abans i un després en la nostra història col·lectiva. Perquè a diferència de les societats d’Alcàsser i Ponferrada, la de Pamplona del 2016 va respondre com cal: indignant-se, prenent els carrers, amb una veu i una força inèdites. La companya que va denunciar La Manada va aconseguir que guanyéssim un matís: que el silenci o la inacció no poden ser considerats consentiment. Que el consentiment és alguna cosa més que quedar-se immòbil. I que les víctimes tenen dret a ser. El nou matís que ens va fer guanyar la noia que va denunciar Dani Alves ja no és només que la inacció o el silenci no són consentiment: ens va regalar una passa més en la narrativa social. El consentiment evoluciona: el teu sí pot convertir-se en un no. En qualsevol moment. Jenni Hermoso ens va posar en safata el debat sobre l’abús de poder en l’àmbit laboral, especialment en aquells espais de poder profundament patriarcals i masculinitzats. Un nou matís: de vegades ni tan sols ens plantegem el nostre consentiment, ens veiem arrossegades per inèrcies que no hem triat. La força del moviment feminista assenyalant Rubiales va ser un abans i un després dins i fora del vestidor del FCBarcelona femení.
Gisèle Pelicot ens està regalant la sensació de justícia, de reparació. A diferència d’alguns dels casos que repasso, en aquest puc dir el seu nom. Gisèle Pelicot. El puc dir perquè el sé, i el sé perquè ella mateixa ha pogut permetre’s tenir un nom públic, un judici públic i un debat públic. No totes poden. El matís que ens regala és molt semblant al de La Manada o Dani Alves, però ara ja sí amb un nivell de cruesa molt alt: el victimari. Tant els violadors de La Manada com Dani Alves comptaven amb l’empatia de la societat: són bons nois, tenen parella, feines estables, reconeixement social, són ídols de masses. Gisèle Pelicot ho ha fet esclatar tot pels aires: el seu marit, el seu violador, era el que tothom reconeixeria com un home normal. Els violadors que van accedir a violar-la inconscient… homes normals. Els que no van accedir a violar-la però no van denunciar les pràctiques de violència sexual… homes normals. Homes normals comportant-se com monstres. Homes normals sent homes normals.
Som unes privilegiades. Des de 1992 fins al 2024, hem tingut la sort d’acompanyar dones que han fet de les seves vides i les seves morts, de la violència que van patir, un avenç social. Cercant justícia per a les injustícies que els va tocar patir, han conquerit drets. Per a totes. ¿El preu? Alt. Altíssim. Però hi ha un fil, que sostenim totes, que les uneix i les alça. Aquesta és una carta d’agraïment per a totes elles: pels matisos, per provocar debats que no volien tenir, per assenyalar els punts foscos de les societats. Per posar-hi el cos, la salut, la vida.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
