Va arribar una noieta que feia tota la pinta que no havia treballat mai, que aquell restaurant de carretera, enmig del no-res cantàbric, era la seva primera experiència laboral. Els propietaris del negoci, una parella de mitjana edat, sempre les triaven dòcils, joves, l’encaix perfecte per als seus clients, en la seva majoria homes a la quarentena amb ganes de fer bromes durant el dinar, una mica d’esbarjo visual. La cambrera més experta i veterana del restaurant devia rondar els trenta tocats, però amb l’arribada de la noieta havia deixat de ser la jove. Sempre hi ha La Jove, als llocs. Tenia un amant, un dels homes que venia a dinar cada dia. Sempre li servia ella el menú. Ell entrava per la porta i tothom buscava la mirada còmplice de la cambrera veterana, que ja, ja, ja l’havia vist entrar i ja agafava les estovalles individuals de paper per parar-li la taula. Per beure, el de sempre, vi amb gasosa. Sempre, cada dia, era igual.
Que eren amants ho sabia tothom en aquell restaurant. Potser fins i tot fora del restaurant. Que ell estava casat, també. Que ella, la cambrera veterana, esperava que es divorciés, probablement també. Un dia la coreografia de mirades i estovalles de paper va canviar, perquè la noieta nova, que havia contractat aquell matrimoni ben avingut, no tenia la informació que havia de tenir. El va veure entrar i va apropar-se a les estovalles individuals de paper. Ara no m’adormiré, pensava la cambrera nova, la noieta, la jove, la desconeguda. Divuit anys, tenia. No era la seva primera feina, però gairebé. Cotitzant, la primera. També era nova a la ciutat i no coneixia ningú. Amb les estovalles de paper a la mà i disposada a no ser una cambrera inútil com ho havia estat les seves primeres hores, va dir hola, què tal, i va demanar què volia per beure. Feia molt de temps que ningú li demanava què volia per beure, a aquell home, perquè la veterana sempre apareixia gràcil amb la beguda a les mans. Amb un somriure va respondre que vi amb gasosa, però no va caldre. De camí, fastiguejada, va aparèixer la seva companya de feina amb el vi i la gasosa. Com estàs, què tal el dia, i la cambrera nova va deixar enrere una conversa familiar, plena de complicitat.
Era evident que alguna cosa no funcionava, d’aquella escena. Potser era un client conegut pel restaurant, potser hi havia un codi que a la noieta li havia passat per alt. Havia estat un munt d’hores parant les taules i aprenent de memòria les possibilitats de cafès, cafès amb llet, cafès amb gel i tipologies de begudes i licors per no semblar una bleda. Havia carregat les safates sense gaire èxit. Havia tornat a la cuina memoritzant les postres però sense res a les mans, pendent de no oblidar-se la fruita, el iogurt i el cigaló. Tothom ho sap, que els bons cambrers miren tota l’estona buscant necessitats dels clients. Ho sap tothom: quan tornes a la cuina o la barra, has d’anar carregada fins dalt. Els trajectes no poden ser només per carregar informació del menú, han de ser útils. I sobretot anar mirant, buscant ulls que volen el compte o tenen pressa i ja han acabat el segon plat. Era el seu primer dia a la feina: mal de cames i vergonya entre tantes brometes sobre la seva edat i el seu cos per part dels clients. No tenia esma ni per enfadar-se, ni prou clara la línia entre la cortesia, l’afalac i la brometa pesada. La cambrera nova, jove, somreia. Això sí: trajectes amb les mans buides, els que vulguis; cafès amb la llet que no toca i safates poc carregades per por de caure, les que vulguis… però sempre amb un somriure.
Pensava que el dia estava salvat quan el propietari del restaurant li va fer un copet a l’esquena: què, cansada. I ella va esbufegar i va dir que sí, i que no estava acostumada a tanta intensitat, tot i que les dones de casa seva havien treballat en un restaurant de migdia, però ella s’havia passejat per allà només per esperar la seva mare o la seva àvia. Un cop acabada la jornada, i amb totes les taules buides, la noieta va recollir estovalles i tovallons plens de molles i taques de vi i les va dur al contenidor que tenien en un pati interior. Per sobre del seu cap, sobrevolant-li el cansament i les ganes de tornar a casa, li van ploure molles. Era la cambrera veterana, que llençava estovalles i tovallons com ella, però obviant la seva presència. Ho havia fet amb tota la mala llet, i ella sabia que alguna cosa tenia a veure amb el maleït client del vi i la gasosa.
La cambrera jove soc jo, és clar. I així va ser com vaig aprendre el que després he pogut desxifrar als llibres: que la rivalitat entre dones és real com ho són totes les construccions socials, culturals i patriarcals dissenyades perfectament perquè estiguem pendents de la mirada i l’aprovació masculina. Durant un temps, les dones som Les Joves d’alguna banda. Després deixem de ser-ho perquè n’arriba una de més nova, de més jove… i és aleshores quan comprovem com el nostre entorn canvia el tracte que teníem reservat durant la vintena. Les dones, com més joves, millor. I això, quan ets jove i encaixes en la resta de motlles establerts —orientació sexual, classe social, situació administrativa, color de pell i cànons de bellesa—, és imperceptible. Ni entens l’alegria dels senyors amb la teva arribada, ni entens l’hostilitat de les senyores que han de compartir l’atenció d’ells amb tu. Et sobrevola la ràbia i les molles de les estovalles pel cap, però ni fava dels perquès. Només volies fer bé la teva feina, però amb la teva joventut acabes de recordar-li a una altra dona que tenia prohibit envellir.
No, no podem envellir tranquil·les, ja ho va dir Naomi Wolf. "Una cultura fixada en la joventut femenina tracta la dona adulta amb hostilitat. Per tant, les dones no poden envellir tranquil·les, ja que el seu valor percebut disminueix amb l’edat. Aquesta fixació crea una divisió entre les dones joves i les grans, perpetuant la competència i la inseguretat". Quan aquella noia, ofesa amb la meva presència i destronada del seu lloc de La Jove en el restaurant, va llençar-me les molles per sobre… jo encara no havia llegit Naomi Wolf. No entenia quina era la meva falta. No sabia que el meu estatus en aquella i altres feines que em van oferir durant la vintena tenia molt a veure amb l’encant de la meva edat. Les dones, fins i tot les que no ens dediquem a res que tingui a veure amb el nostre aspecte, no podem envellir tranquil·les. I davant del mirall que ens proposa la societat, millor insegures i en competició que organitzades. El sistema tendeix a crear divisions per enfrontar grups socials que han d’estar a la seva disposició. Les dones joves, les dones belles, les dones joves i belles, són les seves preferides… però tenen data de caducitat. El patriarcat s’alimenta d’aquesta competició, es fa gran, creix exponencialment al nivell d’hostilitat entre dones. És un monstre que premia les dones aïllades que veuen en les altres dones competició. Ens jerarquitza, ens cedeix la seva mirada i el seu judici, i ja no ens el podem treure de sobre.
Arriba un dia, en què ja no cal cap veu externa: t’observes al mirall i saps que, quan surtis per la porta, hi ha una sola manera d’encaixar. "Els sistemes patriarcals s’han beneficiat històricament de les divisions que ells mateixos fomenten entre les dones, ja sigui per edat, raça, classe o qualsevol altre factor. Aquestes divisions ens impedeixen reconèixer els nostres interessos comuns i treballar juntes per alliberar-nos". Tampoc no havia llegit Adrienne Rich aleshores. Ara sí. Per això a aquests mateixos sistemes patriarcals no els convenen els espais no mixtos. Perquè parlem, perquè desdibuixem la jerarquia, i perquè fem pedaços del pa i ens fotem les molles. Ens les cruspim. No en deixem ni una.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
