Les dones van llegir un munt de llibres escrits per homes que no parlaven d’elles, i malgrat tot van continuar llegint-los. Ho van continuar fent amb gran interès, deia Grace Palley, perquè era com llegir sobre un país estranger. No crec que llegissin tots aquells llibres sobre política, guerra o viatges com es pot llegir sobre un país estranger, només. Els era aliè, és cert, però també era l’únic vàlid. La societat d’aleshores —un aleshores que ha durat segles— va dividir el món i les experiències que considerava correctes, les universals: l’esfera pública i la privada. La pública, malgrat que la meitat de la població no hi tenia un accés en igualtat de condicions, era l’única que mereixia un reconeixement. Per tant, les dones llegien aquells llibres que no parlaven d’elles amb absoluta curiositat, perquè els parlaven d’un país estranger, però també perquè era l’únic món possible. No podien comportar-se en aquell món estranger com ho faria un home blanc —és a dir, una persona lliure—, però tampoc no podien reclamar atenció per a l’únic país que no els era estranger, el de l’esfera privada. Les dones no només no podien escriure sobre el seu país conegut i compartit llar a llar, sinó que a més a més no era important per a ningú. És cert que a les dones se’ls van vetar certes experiències que podien nodrir de curiositats i interessos les pàgines dels llibres que no podien escriure, però el més greu no era això, sinó que les experiències conegudes —la criança, la reprodució, les cures, la complicitat, la xarxa veïnal, l’acceptació de la interdependència— no les volia llegir ningú. ¿Què els quedava, doncs, sinó interessar-se per l’únic univers que es reconeixia com a vàlid?
Joanna Russ accepta que l’experiència de les dones victorianes era limitada si la comparem amb la dels homes victorians. Però, afegeix, no és menys cert que l’experiència dels homes victorians també ho era respecte a les dones victorianes. A cap home se’l va considerar incomplet o menys vàlid per no tenir experiències en certs aspectes considerats femenins, però certament hi havia en la seva vivència un gran buit, una mancança rellevant.
Grace Palley, després d’afirmar que les dones llegien llibres que no parlaven d’elles, reclama reciprocitat als homes. Llegiu-nos, ens ho deveu. Però el món encara no ens ha fet entendre que la manca d’experiència en certs aspectes —la criança, la reprodució, les cures, la complicitat, la xarxa veïnal, l’acceptació de la interdependència— és una taca en l’historial. No s’ha revalorat prou la vivència de la llar com perquè els homes tinguin cap mena de curiositat i d’interès. Les persones que no han viatjat, no han estudiat, no han llegit certs llibres o no han tingut certes experiències afectives se les considera incompletes. Si ho has viscut tot com ho viuen les persones lliures —és a dir, els homes blancs— però no has canviat bolquers, no has anat a fer la compra o no t’has hagut de fer càrrec d’un familiar malalt i dependent, no passa res. Ets una persona perfectament vàlida per a la societat. Has viscut el més important, les experiències correctes. No hi pot haver reciprocitat i cortesia en la lectura, com demanava Grace Palley, si les experiències no són homologables, no tenen el mateix valor. Els bolquers, el mercat i la cura de persones dependents no cotitza.
¿Per què hauríem de voler llegir llibres que parlen d’irrellevàncies? Les dones, és clar, perquè els parlen de la seva realitat. Si els interessen els llibres que no parlen d’elles, imaginem-nos aquells que sí que ho fan. Els han llegit amb ànsia, però sabedores que allò no era important: un gènere menor i, per descomptat, gens representatiu. Coses nostres: l’amor, els sentiments, el rebost ple, les tasques, la maternitat, els metges, els vestits. El futbol i els esports són importants, deia Virginia Woolf, però el culte a la moda i la compra de vestits són considerats banals. "El crític dona per fet que tal llibre és important perquè parla de la guerra i que tal altre és insignificant perquè parla dels sentiments d’unes dones en un saló. Una escena que transcorre durant una batalla és més important que una que passa en una botiga". No cal anar a una guerra per interessar-se per una narració bèl·lica. No hauria de caldre passar per una botiga perquè t’interessi el relat d’una escena absolutament quotidiana —i que permet que, quan arribis a casa després de la batalla, hi hagi un plat a taula—, però sí que ens haurien d’explicar la importància del mercat i de la botiga perquè constessin en alguna banda.
La literatura feta per dones que relaten la vida reservada per a les dones és banal. No és humana. No és representativa. És minoritària. De nou, no cotitza. Però fins i tot quan les dones envaeixen alguns espais considerats universals i importants, com el futbol o els esports, trobem la manera de restar-los valor de cotització. Aquests dies veiem com el futbol femení obre diaris esportius, però sempre hi ha qui considera que el futbol femení no és ben bé futbol. Us negarem la possibilitat de jugar al futbol i, quan contra tot pronòstic acabeu accedint-hi, negarem que allò que feu és futbol. També li va passar a Aurora Betrana, que va gosar fer el que feien els homes —un llibre de viatges—, però llavors no va ser considerat com a tal. Tot el contrari que passa amb els homes, que quan decideixen relatar la quotidianitat i passejar-se pels espais comuns eternament considerats femenins, automàticament els transformaran en universals: els homes que escriuren sobre la família, les criatures o les botigues, estaran fent un retrat de l’ànima humana. Fins llavors era l’ànima femenina, però ara ja ens pertany a tots.
Les feministes han procurat fer exactament el mateix: transformar l’ànima femenina en l’ànima humana, fer-nos creure —als descreguts— que són la mateixa cosa. I que les experiències de les dones, tot i que no compartides, són també representatives de la vida comuna. Exactament igual que les vides i les experiències de tots aquells grups socials que han conviscut als marges, repartint-se les quotes d’atenció en funció de l’època: les persones negres, les racialitzades, les del col·lectiu LGTBI+, les pobres, les velles, les infàncies, les diversitats funcionals, les dissidents. Quan han parlat de les seves experiències els jutges del cànon han considerat que eren massa específiques, massa concretes. Massa personal, ens deien, quan vam decidir escriure llibres, agafar micròfons, cridar davant masses o des de les institucions. Això que dius, dona, és massa personal, cosa teva. Efectivament, tot això és personal. Aquest text, la guerra, el futbol, un infant plorant, els viatges, els sentiments, la política, els llibres que no parlen de nosaltres. Fins i tot el que cotitza al mercat és també personal: massa personal. Potser el més personal de tot.
