A mi també m’ho han dit. Gairebé sempre després d’una ruptura emocional dolorosa. Que estaré millor sola. Que millor que mal acompanyada, sola. De vegades fins i tot jo mateixa m’he volgut convèncer que estic millor sola. I, per descomptat, si la companyia et fa patir… no cal dir-ho: millor sola, nena. Però darrere d’aquestes paraules sempre hi trobo en mi una certa resistència. ¿Per què millor soles? ¿De qui és aquesta veu? Durant segles, les dones hem estat condemnades a traçar la nostra identitat i la nostra valia únicament a través del matrimoni i la maternitat. En èpoques en què ser esposa i mare era una obligació, l’única opció de ser una ciutadana de primera… en èpoques en què el divorci era un delicte, perseguit penalment… la soledat era una idea revolucionària, necessària. Triar estar sola, desmarcar-se del matrimoni obligat, descartar la institució de la família —heterosexual, és clar— i subvertir l’ordre establert era un acte transgressor. En aquest context, la soledat era llibertat. Escapar de l’esclavatge emocional i social que representava el matrimoni per a moltes dones era un gest valent, que reivindicava la nostra autonomia.
Aquelles dones que van gosar viure soles van obrir la porta a moltes altres, oferint-nos la possibilitat de ser alguna cosa més que la dona d’algú. Van lluitar per una llibertat que semblava impensable. Aleshores, la soledat era una tria radical, una via cap a l’autonomia, una afirmació del dret a ser una dona completa sense necessitat de ser esposa o mare. Com que el patriarcat sempre acaba trobant una porteta per escolar-se i continuar condicionant les nostres vides, la possibilitat de trobar fora del matrimoni una identitat vàlida va donar pas a l’aparició d’un nou problema social: la solterona. Quan les dones es van atrevir a viure soles, van començar a ser vistes com una anomalia. La societat, incòmoda amb la seva independència, va crear l’estigma de la solterona, la dona que, per haver desafiat les normes, es convertia en objecte de sospita. No encaixar en el model d’esposa o mare era sinònim de fracàs. Aquest estigma va caure com una condemna sobre tantes dones que van triar la solteria, per decisió pròpia o per circumstàncies. Eren vistes com a incompletes, com si no haguessin assolit el seu veritable propòsit. Així, la solteria, en lloc de ser reconeguda com una elecció personal es va convertir en un altre motiu de control social, una forma més de castigar l’autonomia femenina.
Però, avui, quan parlem de la soledat, sovint ho fem des d'un altre lloc. Millor sola, nena. És cert, de vegades és millor sola. Però en la soledat hi ha una idea perversa, alimentada en nom de l’alliberament de les opressions. Davant de les decepcions o la complexitat, sovint tendim a creure que tallar els vincles —i eliminar els compromisos que suposen aquests vincles— ens fa més forts, més autònoms, més independents. I a les dones, que hem estat perseguint i lluitant per ser més autònomes i independents, de seguida se’ns recepta la soledat com a resposta a tot. Has d’aprendre a estar sola. Si t’han decebut: millor sola, nena. Si t’han fet mal: millor sola, nena. Si t’han enganyat: millor sola, nena. Si la responsabilitat afectiva dels senyors amb els quals et relaciones és la d’una sabata: millor sola, nena. I això ens porta a abraçar la soledat gairebé com una forma de supervivència. Ja no és tant una rebel·lió contra el sistema matrimonial com ho era abans, sinó una resposta a la cultura de la precarietat emocional en què vivim.
I aquí és on es produeix la trampa. El discurs dominant ens diu que la soledat és força, que l’autosuficiència és l'únic camí cap a la llibertat emocional. Ens hem empassat les fórmules neoliberals aplicades al mercat per justificar la manca de promesa i de compromís en els vincles: si no podem confiar en els altres, millor que aquest els altres no siguin importants. I com que nosaltres no volem sostenir els compromisos, millors que els altres no puguin comptar-hi. I de cop la soledat cotitza a l’alça: ens sembla que una persona que defensa la seva soledat és més forta i té més valor, perquè no depèn de ningú. I creiem que això és una fortalesa. ¿Cap a on ens duu aquesta filosofia? A l’aïllament. A la desafecció. A considerar que la llibertat, la independència i el benestar només ens poden arribar de nosaltres mateixos. A la desconnexió. A l’egoisme. A l’individualisme. ¿Què passa quan estàs sola, nena? Que oblides que la interdependència no és una debilitat, ni social ni individual. Que oblides que tu sola no vas enlloc. La soledat, en si mateixa, no és cap valor. No ens fa millors. Que la dependència no és bona, d’acord. Però deslligar-nos completament de la dependència dels altres és cínic, és fals, és antinatural. Creure que dependre dels altres, esperar coses dels altres, reclamar atencions als altres ens fa dèbils és fals. Ens fa, certament, vulnerables, perquè avui en dia premiem l’individualisme i la desafecció com a forma de vincular-nos. Jo no crec que estiguis millor sola, nena. Crec que és millor que et cuidis, que cuidis i et deixis cuidar. I que si una d’aquestes tres accions es desequilibra respecte a les altres, probablement és que algú se n’aprofita… potser tu. Si cuides però no et cuiden, compte. Si et cuiden però no cuides, compte. Si cuides però no et cuides, compte. La reciprocitat és la resposta, nena, i no la soledat.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
