Ara fa alguns anys vaig impartir un club de lectura en una presó. La majoria dels presos que van venir a participar —ho vaig saber després— eren del mòdul quatre. En aquell mòdul hi havia feminicides, violadors, maltractadors i pederastes. Tot i que podríem pensar que és un mòdul conflictiu, no necessàriament ho és. Els presos que van venir al club de lectura van ser molt generosos: van participar, em van fer preguntes, van aprofitar per recomanar altres llibres, van parlar de qüestions personals que tenien a veure amb el tema del llibre que hi vaig presentar i van ser molt amables amb mi. Evidentment, a la presó no es pregunten els motius pels quals hi ets. De fet, les presons són plenes de víctimes, especialment les presons de dones. A mi m’era igual els crims que haguessin comès aquells homes i no tenia absolutament cap prejudici a l’hora d’interactuar amb ells. Però quan em van dir que eren del mòdul quatre, hi vaig caure. És clar. Feminicidis, violadors, maltractadors, pederastes. Tots ells considerats monstres dins i fora de la presó. Tant és així que necessiten aïllar-los en un mòdul a banda, perquè en les lleis no escrites de la presó, els que abusen de criatures o maten dones són de la pitjor casta. Monstres un cop són sentenciats, però ¿què passa amb tots ells mentre no tenen una sentència ferma? Doncs que són tot el contrari que un monstre: són persones educades, que t’obren la porta si et troben a l’ascensor, que s’aixequen a l’autobús, amb qui prens un cafè després de la feina, amb qui coincideixis a les classes de ceràmica o compartint militància. Són monstres sempre que s’hagi demostrat, però no abans. De vegades, fins i tot amb la sentència dictada, la societat es nega a considerar-los culpables. Perquè venen al club de lectura i són amabilíssims. Jo no sabia que ells havien violat o assassinat les seves dones, i ells no sabien que jo vaig patir violència física i psicològica fa gairebé vint anys —el temps passa molt ràpid. No sabíem res els uns dels altres, però ja fa temps que no em sorprenen tots aquells homes que la societat valida, accepta i premia… i en realitat, sota la màscara de ciutadans excepcionals, són el monstre que ningú sospita.
El monstre no existeix. Això ho vaig esbrinar quan la gent em parlava de l’home que em va agredir i maltractar de forma continuada durant el temps que va durar la nostra relació. Als seus amics els semblava una persona molt divertida, intel·ligent, esbojarrada. Probablement el que ells consideraven excentricitats no ho eren, però preferien pensar bé d’ell. Crec que la seva família era més conscient que estava més a prop del monstre arquetípic que del ciutadà exemplar, però l’havien deixat per impossible: era el germà problemàtic. He anat comprovant, any rere any, a mesura que he anat patint o presenciat violències —més o menys greus, més o menys evidents—, com la societat cataloga malament els seus petits monstres… i com esperen, en canvi, que les dones els desxifrem de seguida. A les víctimes de violència masclista tothom els diu que triguen massa a deixar les seves parelles, que els permeten les barbaritats que els fan i que no saben com poden aguantar totes les vexacions que pateixen… però després resulta, quan es fan públics els noms dels agressors, que ningú no ho diria. Vaja! Tan bon noi que sembla. Tan tendre. Tan simpàtic. Tan amable. Tan lluitador. Tan divertit. A tothom els sembla que no pot ser, que qui ho diria. I alhora exigim a les víctimes que espavilin.
Espavileu vosaltres: aquest és el meu missatge.
Espavileu. Deixeu de buscar el monstre, perquè no hi és. Els monstres que espereu surten a les pel·lícules i als contes de por infantils. De tant en tant, sí, d’acord, en podem trobar algun. Però la majoria d’ells són els vostres germans, els vostres cosins, els vostres avis, els vostres pares, els vostres marits, els vostres amics, els vostres companys de feina, els vostres fills, els vostres veïns, els vostres nebots. No són desconeguts, l’escenari pot ser casa teva o l’edifici de davant. I la violència no sempre es presenta de la mateixa manera. Ho dic perquè aquests dies parlem del marit de Gisèle Pelicot com una anomalia. Parlem dels cinquanta homes que van accedir a violar-la drogada com si fossin outsiders. Ens sorprèn que els homes que no van accedir a violar Gisèle Pelicot no alertessin d’aquella atrocitat. Parlem del marit de Rebecca Cheptegei i ens escandalitza que la cremés viva quan va tornar dels Jocs Olímpics. I per acabar la setmana —deunidó—, parlem de Lluís Gros, que amb les seves formes maldestres probablement era llegit com un home despistat, entranyable, fins que les víctimes van decidir alçar la veu. El documental de Carles Tamayo aprofundeix en la monstruositat de l’agressor, però ¿quants cops tenim la possibilitat de demostrar que molts dels homes entranyables són, en realitat, veritables bàrbars? Molt poques. ¿I què passa quan les víctimes —criatures, joves o dones— ens assenyalen els ciutadans exemplars i ens asseguren que, sota la màscara, hi ha un monstre? Que sovint no ens les creiem… perquè no encaixen. Perquè els senyors que són al mòdul quatre són els que més participen a les activitats de la presó, són els més generosos, els que fan cursos d’anglès i ajuden altres presos a aprendre a llegir. Perquè els senyors del mòdul quatre no són monstres, sinó homes d’aquest món. Hi viuen amb total normalitat, impunes, tranquils. No són d’un altre món ple de foscor: són d’aquest, del nostre.
