Som a l’era de la interdependència. No perquè sigui nova, sinó perquè després de segles de considerar-la una feina no remunerada exclusiva de les dones, el feminisme l’ha polititzat. La interdependència, les cures, són un fet en les societats. Aquesta ha estat sempre una de les reivindicacions de les feministes, fartes de ser invisibilitzades, tancades a casa assumint com a propi el sosteniment de les vides de les seves famílies. Les dones, ofegades dins la llar i educades per estar disponibles per als altres, sabem perfectament que acabar amb els rols, els estereotips i la divisió sexual del treball forma part del mateix camí cap a la llibertat individual i col·lectiva. És probablement la lluita i la reivindicació més transversal dins de les pràctiques del feminisme. Quan parles amb dones de diferents generacions sobre la càrrega mental, sobre l’organització de la casa, sobre les reduccions de jornades, sobre la cura dels fills o la manca de temps personal… totes saben a què et refereixes.
Per una banda, volem polititzar i revaloritzar les cures: els volem donar la importància que tenen, perquè sense aquestes cures la vida no s’aguanta. Per l’altra, un cop amb el valor que els correspon, no volem que recaiguin només en nosaltres. La manera com es valoren les tasques en un model econòmic mercantilista és amb diners. Així, les cures externalitzades tenen preu —serveis de neteja, serveis de cura d’infants, serveis de cura de gent gran, serveis d’infermeria—. El preu és precari i la feina està feminitzada, sense drets, feta sobretot per dones migrades i de classe baixa. En un sistema patriarcal, tot el que no estigui externalitzat i, per tant, no tingui preu, és invisible. L’agenda política no en parlava, no s’implicava. No hi havia dades. Les dones ja havien sortit al mercat laboral, però encara els faltava una peça clau: que a les llars, allà on els governs no arriben, hi eren elles soles fent els equilibris necessaris perquè tot funcionés. Pot semblar que la incorporació de les dones al mercat laboral va ser una trampa, però el problema no era tant el mercat laboral com les discriminacions que hem patit dins i fora de la llar.
Més enllà d’aquestes reivindicacions, més o menys modernes, més o menys transversals, la qüestió és que ja fa dècades que les dones van sortir de casa. Van sortir-ne mantenint un peu dins, però van sortir-ne. Per a moltes va suposar la llibertat, perquè per fi tenien un món que —ple de grisos, ple de discriminacions, ple de desigualtats, ple d’injustícies— els oferia un munt d’oportunitats. Perquè quan les dones eren només les proveïdores de benestar, pau i tranquil·litat dins la llar, no tenien més identitat que la de cuidadores. Per a les societats, els governs i, sobretot, els homes, era ideal: les tenien allà, dins de casa, organitzant la intendència familiar, sense més ambició que ser útils per als altres, sense gens d’interès personal que no passés pel benestar de la gent que les envoltava, especialment els seus marits.
Els van omplir els armaris d’electrodomèstics, a la televisió un munt de publicitat dibuixant una mestressa de casa ideal i perfecta. Tenien menys feina perquè la rentadora alleugeria molt la vida. Que bé, el capitalisme els havia omplert la casa d’aspiradores, torradores i planxes elèctriques. I, de sobte, el malestar. Una incomoditat. Educades des de petites per no tenir cap més ambició que la de ser la millor mare i la millor esposa, un grapat d’electrodomèstics al corrent els prenien el lloc i els oferien un temps que destinaven a… netejar millor. Si ja no calia rentar la roba a mà, ara tenien més temps per sargir mitjons. Si l’aspiradora escombrava veritablement bé i ràpid, podien dedicar més temps a ser creatives amb les receptes culinàries del dia a dia. És el que Betty Friedan va anomenar la mística de la feminitat i el malestar que no té nom: publicitat elogiant les mestresses de casa felices, i la insatisfacció i la depressió de no tenir res més a fer que ser una mestressa de casa feliç.
Darrerament hi ha molt de renou amb les tradwives, amb les creadores de continguts que modulen la seva veu per semblar més dòcils i submises, ara que torna a estar de moda la feminitat tradicional i que els mateixos de sempre premien les dones que encaixen a la perfecció en aquella mística de Betty Friedan. Potser ara troben a les xarxes socials una nova manera de vendre’ns la dona correcta, però no és diferent de la publicitat d’aleshores o del Patronato de la Mujer franquista que deia a les nostres àvies com havien de ser si no volien ser assenyalades. És exactament el mateix. Però arriba en un moment en què les feministes, lluny de la mística però amb ganes de reivindicar la interdependència des de la militància política, confronten el discurs.
El problema de la Roro no és que cuidi la seva parella. No, amigues, el problema no és que sigui considerada i dediqui molt de temps a complaure el seu company. A mi també m’agrada cuidar la gent que estimo. M’encanta parar taula, rebre els meus convidats amb les millors gales. Ventilo la casa, compro flors. Que contenta faria a la senyora Dalloway. Cap problema. El problema no és aquest —com pretén fer veure Ana Iris Simón, que feia una crítica a les feministes crítiques amb la Roro. El problema és que basis la teva identitat en exclusiva —o el teu personatge de ficció a les xarxes socials— en la servitud. I que aquesta servitud sigui adreçada només cap al teu company que, oh sorpresa, és un home heterosexual.
El personatge Roro no enquaderna llibres o cuina receptes molt elaborades perquè li agradi. No ho fa per a les seves amigues, el seu company de pis o els seus pares. El personatge Roro té una única motivació: l’atenció del seu home, complaure el seu home. La societat s’encarrega de premiar-la per dir-nos a la resta que aquesta és la feminitat adequada. I ho fa amb una veu endolcida de forma fictícia, estudiada. La mística de la feminitat permet a les dones ignorar la seva identitat, i fins i tot les incita a fer-ho. La mística estableix que puguin contestar a la pregunta: «¿Qui sóc?» dient: «La dona d’en Tom. La mare de Mary». Això que assenyalava Betty Friedan (el 1963!) respon totes les polèmiques sobre tradwives i dones tradicionals de les xarxes socials. ¿Qui és Roro? La dona d’en Pablo.
