Fa uns anys, un crític literari va decidir fer una llista de jovespromeses. La volia fer, com a novetat, paritària. Reconeixia que en la generació dels vuitanta hi havia millors escriptores que escriptors, però tot i reconèixer aquesta anomalia històrica —perquè el cànon sempre ha estat masculinitzat—, preferia fer una selecció de deu i deu. Vaja. Aquest mateix crític literari fa uns dies va dir que estava en contra dels clubs de lectura. Considera que l’acte de llegir és revolucionari —fins aquí, bé— perquè t’allunya dels altres, t’allunya de les xarxes socials i de la informació. Et convida a la soledat, a la pau i la calma, i a treballar l’atenció i la imaginació. Però tot això li sembla incompatible amb el fet de socialitzar, després, la lectura que se n’ha fet.
Qui ha estat en un club de lectura, bé com a autor del llibre a comentar, bé com a membre del club, sap que compartir la lectura i posar-la en comú de vegades transforma tant o més que la lectura en si. No perquè el club obligui a uniformar la perspectiva dels seus membres, sinó perquè sovint obre i assenyala horitzons que potser no havies contemplat. Ajuda, també, a connectar la lectura amb altres lectures. I sovint convida a l’autoreflexió. Els clubs de lectura feministes, a més, conviden a fer-ne una lectura política, tenint en compte aspectes que a la crítica mainstream li passen per alt. I obre un debat i un espai que connecta la ficció amb la societat. Si, a més a més, hi has participat alguna vegada com a autora —com és el meu cas—, els clubs de lectura són un pou d’humilitat, empatia i escolta. A la gent li agraden els teus personatges, o no els agraden, els consideren massa tristos, o poc versemblants, t’expliquen les seves experiències, la interpretació que han fet de la teva història. I tu, després del teu acte solitari i revolucionari de l’escriptura, on tenies la veritat absoluta, no pots fer altra cosa que acceptar la mirada de l’altre. Posar-la en comú. Els clubs de lectura de vegades m’han canviat la visió que tinc dels meus propis personatges: els he fet caminar cap a llocs nous i desconeguts.
Això vol dir que socialitzar una lectura, en siguis o no l’autora, és un exercici que va més enllà de la revolució solitària i grandiloqüent que anuncia el crític literari. Reclama una generositat que potser l’intel·lectual no està disposat a viure. Ah, els intel·lectuals! Ell, el de la veritat única. Ell, el que més en sap. Ell, que ha escrit una novel·la i només accepta o bé compliments, o bé opinions que validin la idea que ell en té. Ell, que no està disposat a escoltar l’altre, perquè considera que no té cap cosa interessant a explicar-li. Ell, tot supèrbia. Em fa pensar en els falsos savis de l’època, com els anomenava Aurora Bertrana, que somriuen de costat perquè observen amb certa ironia l’arribada de les dones a certs espais fins aleshores reservats per als homes. Els cinefòrums, tan polítics. Els clubs de lectura, tan patètics. Entenc que per a alguns personatges que s’han pres massa seriosament l’acadèmia, la crítica, la intel·lectualitat i a ells mateixos, no es poden rebaixar als espais menys jeràrquics, més comunitaris i més informals. No els sembla tan malament asseure’s tots juntets a divagar entre ells, entre fum i whisky, a donar-se la raó i a fer gran el relat únic, vertader i universal que han triat com a cànon.
A mi els clubs de lectura, en canvi, m’agraden. M’enriqueixen. Aquesta aversió senyorial d’odiar els clubs de lectura em fa pensar en el menysteniment cap a altres espais que el cànon també ha infravalorat, espais sovint feminitzats —sorpresa— com per exemple les perruqueries o els salons de bellesa. És ben curiós, el funcionament del patriarcat: marquen els cànons de bellesa, ens empenyen als salons de bellesa per poder-nos adaptar al perfil que han pensat per a nosaltres, i un cop ens tenen allà tancadetes preocupades per assemblar-nos al que s’espera de nosaltres, el menystenen, el ridiculitzen i el despolititzen. També és ben curiós com les dones, que van aprendre a estimar aquells espais que les collaven, van transformar-los en espais de cures, en espais plens de comprensió i en espais de solidaritat. A les perruqueries, fent-me les ungles o als clubs de lectura jo hi he trobat coses que no he trobat enlloc més. Ens hem queixat, ens hem fet companyia, hem intercanviat informació, hem fet aflorar violències que estaven normalitzades a les nostres vides, ens hem dit la veritat i hem assenyalat injustícies, discriminacions i desigualtats. Suposo que venim d’una tradició, una cultura i una educació que ens volia aïllades i preocupades per les pestanyes, el pes i el pentinat. I mentre ells —els homes, sí— tenien els carrers, els bars, els sindicats, les fàbriques, les oficines, els restaurants, les assemblees, les institucions i les universitats… nosaltres —un nosaltres que va més enllà de les dones— ens vam refugiar en espais que hem anat polititzant d’altres maneres, encara que no fossin espais previstos per a la militància política.
A la majoria dels clubs de lectura hi ha, sobretot, dones. D’això també en parla, el crític. No tinc cap dubte que el fet que aquest espai de socialització cultural estigui feminitzat ha donat peu al menysteniment. No en tinc cap dubte. Qualsevol espai que estigui ocupat majoritàriament per dones passa a ser automàticament un aquelarre o un espai frívol i superficial. Els cabells, les ungles, la depilació i, ara, un triple salt mortal: els llibres. Aquesta percepció no només reflecteix una misogínia latent, sinó també una desvaloració de tot allò que les dones fan en comunitat: els agradem més aïllades, fent un acte revolucionari però en soledat. La realitat és que aquests espais —salons de bellesa, clubs de lectura— són crucials per a la construcció de comunitats fortes i solidàries. Són espais de militància, d’una militància que tampoc no entra en el cànon de les militàncies i que a moltes ens ha polititzat des dels marges. Tant és així que, en un moment que el feminisme començava a envair tots els espais, el crític anticlubs de qui parlava al principi va decidir que ell també faria un club de lectura. Sí, el crític anticlubs que els considera una dictadura comunista, el 2019 va decidir impartir un club de lectura sobre —atenció— escriptores del segle XX. Suposo que va veure que no tot s’hi val, que els nous espais creats pel feminisme no poden ser ocupats pels qui ja els ocupen tots. Suposo que del 2019 al 2024 han passat prou coses perquè el crític anticlubs hagi canviat tant d’opinió… i suposo que té a veure amb nosaltres. Nosaltres, les que hem polititzat les presons culturals del patriarcat.
