Potser tu, com jo, portes gravat a foc que tens una missió en la vida, i que aquesta missió és salvar tothom que pugui salvar-se. Ajudar-los a prosperar, ajudar-los a conèixer millor d’on venen les seves pors, ajudar-los a sentir-se tranquils i estimats, ajudar-los a fer-se més fàcil la vida. No sé en quin moment vaig prendre consciència que jo era una salvadora, que tenia una actitud i una disponibilitat total per tenir en compte les necessitats dels altres. En molts aspectes i molts àmbits de la meva vida, però especialment en l’amor. Suposo que el context social i cultural hi té alguna cosa a veure, així com haver estat educada per una societat que em premia cada cop que deixo de banda les meves necessitats per atendre les dels altres. Suposo que la meva socialització com a dona també ha ajudat que em trobi tan odiosament còmoda sent servicial i deixant-me en darrer terme.
Sigui com sigui, soc una salvadora. I a més a més no em costa gens ser-ho, no m’obligo, no és racional, no hi ha premeditació, em fa sentir bé perquè ajudo els altres i sembla el meu estat natural. És només hores més tard quan me n’adono: no he dit què vull exactament des de fa hores, m’he adaptat a tothom, els he fet creure que els seus desitjos eren els meus, m’he sentit d’allò més bé i tothom semblava conforme. Només surto del meu paper de Dona Disponible quan no hi ha reciprocitat: vaig tot el dia oferint i prioritzant, i de cop no rebo el que a mi em semblen mínims de sentit comú, cortesia i consideració. Automàticament el meu cap començar a bullir, i tot allò que a mi m’havia semblat que era natural en mi, comença a transformar-se… i ja té forma de retret. ¿Per què? Doncs perquè no, els desitjos dels altres no són els meus, per més que gaudeixi en complaure’ls. Aquesta és la veritat.
Descobreixo que el que veritablement desitjava era agradar, no confrontar, no crear un conflicte, no fer triar l’altra persona, no obligar els altres a adaptar-se a mi perquè no considero que mereixi tantes atencions. Ja m’adapto jo, si no em costa res. Però quan em sento ferida, comencen a sortir com fantasmes tots aquells desitjos reprimits amb total abnegació, amor i cura. El que em feia sentir bé no era exactament la tria que hem fet, sinó la sensació que et faig content si et deixo triar. I tot això, que jo tinc tan integrat i que de vegades em fa tanta ràbia descobrir en les meves formes de relacionar-me, no és només cosa meva. Sóc ben conscient que hi ha una part de la cultura que empeny les dones a ser empàtiques, a cuidar els altres, les empeny a escoltar i, el més important, a anticipar-se als desitjos aliens per servir-los en safata. Penso en tots aquells elogis enverinats cap a les mares i les àvies, cap a totes les dones de totes les generacions: que bé, sempre somriuen, sempre disposades a col·laborar, sempre pendents de tothom. Uns elogis que amaguen segles de disponibilitat, que premien l’abnegació, que alliçonen considerant la devoció pels altres una gran virtut. Elogis que acaben dibuixant una bona manera d’estar al món —si ets una dona.
Deia al principi que estic especialment disponible per als altres en l’amor, en les meves relacions de parella o els meus vincles més o menys estables amb homes. Penso en quants cops —i de quantes maneres— he salvat o intentat salvar els meus companys. Hi penso llegint els llibres de Mona Chollet, Coral Herrera, Ana Requena o bell hooks. En com a tota aquesta disponibilitat, abnegació i empatia els hem de sumar segles d’escenografia enverinada, com els elogis a les nostres mares i àvies. Algunes coincideixen amb la història de La bella i la bèstia: ens fan creure que l’amor tot ho pot, que si som comprensives i pacients, el nostre home torturat acabarà veient la llum i sabrà com agrair-nos la nostra paciència, com hem estat disposades a ajudar-lo. També, continuant amb la línia de l’amor com a bàlsam i cura per a tot, com encara esperem salvar-los de les seves pròpies contradiccions: perquè volen i no volen una relació, i nosaltres els farem entendre que el nostre vincle és gran i val la pena. Ens diuen: no t’enamoris de mi. I nosaltres, oh salvadores, els mostrarem el camí, el mateix camí que Doña Inés va dibuixar per a Don Juan. Tants gripaus convertits en prínceps, no pot ser que els nostres llavis no tinguin el mateix efecte.
Fa uns dies, tornant a alguns capítols de Sex and the City, vaig pensar-hi de nou. Una altra dona disponible, confiada i pacient. Carrie Bradshaw, una escriptora amb tot a favor, encara espera que l’home de qui està enamorada canviï. I la sèrie, els seus guionistes i fins i tot el públic, premia la seva actitud d’abnegació absoluta. L’home que no es volia comprometre, amb qui va tenir una relació intermitent que dura temporada rere temporada, finalment, anys més tard i ja en format pel·lícula, obre els ulls: tenen una relació estable, ell per fi ha acceptat el seu compromís i el seu vincle. Premi a les pacients! Premi a les salvadores! Premi a les que s’adapten! Premi a totes nosaltres, que esperem aquella màgia que ens diu que l’amor tot ho pot, i que millor escoltar que parlar, millor adaptar-se que reclamar, millor esperar que generar un conflicte. I millor no esperar res a canvi que la reciprocitat. Premi a les salvadores, que fan el món més fàcil a tothom… menys a elles mateixes.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
