Hi ha una mirada, la cinematogràfica, que té tres ulls. Per una banda, la mirada del qui porta la càmera i decideix què hi ha dins del pla. La segona mirada, la d’aquells personatges —dins del requadre— que ens mostren el seu univers. Finalment, l’ull extern, el de qui mira. I aquesta mirada triple és indiscutiblement masculina. Laura Mulvey, una intel·lectual feminista especialitzada en cinema, va parlar de male gaze. La mirada masculina. Parlem de cinema, tot i que en realitat es pot aplicar a la major part de l’art. Però sí que és cert que el cinema té un impacte social i comunitari molt gran en tant que crea imaginaris i els converteix en la norma.
Durant molts anys aquesta mirada monstruosa de tres ulls ha envaït la major part dels espais. Ningú nega que pot ser interessant, i que els artistes han donat a la humanitat milers de creacions que ens han conformat com a societat. Però, com sempre, hi mancava pluralitat. Aquests tres ulls sempre han pertangut a homes, majoritàriament blancs i heterosexuals. I això vol dir que a l’hora de mirar a través de la càmera, per enfocar-hi i seduir l’ull extern, només els ha calgut pensar i conjugar en una sola mirada, la mirada compartida.
El fet que durant dècades les creadores no hagin tingut accés a mirar darrere la càmera i només hagin pogut ser representades per ficcions masculines ha acabat educant el tercer ull femení: el de totes les que hem mirat la pantalla —llegit poemes, escoltat música o admirat quadres. La mirada individual i col·lectiva de les dones s’ha anat entrenant per assumir com a propi aquest triple ull. L’hem adoptat. Laura Mulvey, als anys setanta, parlava de com les estructures patriarcals es filtraven en el cinema clàssic de Hollywood a través d’aquesta mirada de tres ulls. La masculinitat heteronormativa del carrer, al cinema. Les dones com a objectes sexuals, al cinema. La desigualtat i la discriminació sistèmiques, al cinema. El desig de l’home heterosexual, al cinema. La passivitat imposada de les dones, al cinema. La identificació amb el personatge masculí, al cinema. Els valors i les normes socials que menystenen i discriminen les dones, al cinema. I tot aquest cinema, amb aquests tres ulls, s’escola a casa nostra. Aquesta mirada no és adoptada només per tots aquells que s’hi troben, sinó que de mica en mica l’adoptem com a mirada vertadera, l’única possible. I ho fem les que no tenim una càmera a la mà, les que no decidim què hi surt, les que no decidim quines frases diem, les actrius sota les ordres d’aquesta mirada i les que som a la butaca, o al sofà, somiant amb els universos creats pel monstre de les tres mirades.
Aquesta male gaze no s’ha quedat només a la pantalla o a la resta de creacions artístiques. La publicitat es va encarregar de fer-la encara més hegemònica. La premsa, el telenotícies, les converses de sobretaula. Aquesta triple mirada és pertot. Va canviant: ara decideixen que els cossos de les dones han de ser prims, ara no tan prims, ara les cuixes fortes i el cul prominent, ara sense pits, ara rosses. Sempre disponibles, sempre passives, sempre submises. I millor callades. I aquí no acaba la propagació de la mirada: de tant assimilar-la, de tant aprendre-la, les dones de totes les edats i de totes les condicions hem perdut la mirada pròpia i tot just la comencem a explorar. No només per interpretar la ficció, les revistes, les passarel·les o la nostra vida. L’adoptem al mirall. És, ja, la nostra mirada. I d’això volia parlar. De com hem après a mirar-nos per castigar-nos, una mirada hostil que ens reclama uns estàndards i uns cànons que només existeixen dins d’aquesta càmera diabòlica que van decidir que seria el món i la seva representació.
La pressió estètica és una de les conseqüències directes de la mirada masculina de la qual parlava Laura Mulvey. S’estableixen uns cànons, s’arraconen les dones que no formen part de la norma, se les representa en silenci i com si fossin objectes sexuals, se les menysté i infantilitza si es preocupen per cremes, perruqueries i salons de bellesa… i se les adoctrina. Fins al punt que moltes dones convivim amb una mena de veu interna que ens fa mal. No estimem el nostre cos. No ens agrada. No s’ajusta exactament al que voldríem. Tenim la teoria, sabem com afecta la nostra salut mental. Hem llegit el llibre de Naomi Wolf. Hem escrit milers d’articles, escoltat milers de pòdcasts. Critiquem les campanyes de publicitat que ens sexualitzen o ens simplifiquen amb retocs estètics. Sabem que som alguna cosa més que això. Sabem de què va el body positive i el body neutral. Hem fet plans contra la pressió estètica i posat el focus en les malalties com els trastorns de conducta alimentària. Hem fet obres de teatre, les hem anat a veure. I malgrat tot, malgrat tot, la imatge que ens retorna el mirall ens desagrada. La roba ens incomoda. O la fem servir per tapar-nos. Les que formen part del cànon, fins i tot elles, senten com una mena d’insatisfacció constant. Estem sempre aspirant a alguna cosa més. Els estius, amb les platges i les piscines, ens tensen. Ens mirem les unes a les altres. Ens comparem entre nosaltres o amb la imatge d’aquest triple ull, sabent que és una imatge dissenyada per sadollar el desig cishetero.
Escric sobre aquesta qüestió perquè aquest estiu no he tingut gaires miralls. Durant dues setmanes no he pogut veure com em quedaven els banyadors, els vestits o les bermudes. Tinc el mateix cos que abans de les vacances i després de les vacances, però la percepció és tota una altra. He tingut una relació molt més tranquil·la amb les meves cames, amb el meu ventre, amb tot el meu cos. M’he sentit bé, conforme, sense pressions. No he tingut aquella veu inconformista que considera que no m’ajusto al que el monstre dels tres ulls em reclama. El monstre no ha desaparegut però durant uns dies, amb l’absència de miralls, he aconseguit fer-lo callar. He entès què vol dir que la dona, és a dir jo, pensi amb el seu cos, com deia Adrienne Rich. No en contra seu, no a través del que els altres projecten en ell. Amb el cos. "No conec cap dona […] per a qui el seu cos no sigui un problema fonamental", escrivia la poeta. I resulta que, sense miralls, el monstre no sap com mirar-me. Tres ulls… i no en té prou. Quin descobriment.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
