A Virginia Woolf li va canviar la vida quan va heretar. Ho explica ella mateixa, i és a partir d’aleshores que comença a aprofundir en una tesi que hem anat estirant fins a l’actualitat. Davant d’aquells que ens volen fer creure en les bondats de la meritocràcia —i que de forma intencionada i maliciosa obvien les desigualtats socials i les discriminacions estructurals—, Woolf afirma que una dona, per ser escriptora, necessita diners i una habitació pròpia. Estem parlant de 1929, un moment en què reivindicar que les dones fossin mereixedores de drets fins aleshores reservats als homes era una temeritat intel·lectual. Quan els senyors de l’època afirmaven que les dones eren intel·lectualment inferiors, Woolf demanava com era, doncs, que no hi hagués escriptores dolentes. Si el motiu principal per no tenir una Shakespeare era que les dones eren intel·lectualment inferiors, hauríem d’haver registrat un munt d’escriptores mediocres amb un munt de novel·les mediocres. Però resulta que no, que teníem quatre o cinc grans novel·listes —germanes Brontë, Jane Austen, George Elliot— i el més absolut silenci. La mateixa Virginia Woolf, a Una cambra pròpia, comença a defensar una tesi que és de sentit comú, però que enmig d’un menysteniment total, era visionària. Ella mateixa va poder crear la seva obra literària gràcies a l’herència que li va deixar una tieta seva de cinc-centes lliures anuals. Despreocupada de les condicions materials, va poder redirigir els seus esforços i les seves energies cap als seus interessos: l’escriptura.
És evident que les dones, per ser escriptores, necessiten alguna cosa més que diners i una cambra pròpia. No totes les dones amb diners i una cambra pròpia acaben escrivint novel·les del nivell de Virginia Woolf. Però segur que les dones que tenen talent necessiten, en algun moment, el privilegi de tancar-se en un espai privat sense interrupcions i no haver de tenir el cap en res més que la seva creativitat i capacitat de treball. Quan Virginia Woolf escriu Una cambra pròpia busca demostrar que les dones, pel fet de ser dones, no són menys capaces que els homes de ser grans escriptores, poetes, pensadores, filòsofes. Que en realitat el que els cal són les condicions materials adequades per poder-s’hi dedicar. Comença a dibuixar com seria la vida d’una hipotètica germana de William Shakespeare. Amb el mateix talent, però amb les normes socials discriminant-la, menystenint-la, vetant-la de certs espais, sense llibertat emocional, econòmicament depenent de l’home i condicionada per lleis que no la consideraven ciutadana de ple dret… el talent de Judith Shakespeare no li serveix per passar a la història, sinó per morir jove. Fent una crítica a la societat d’aleshores, que no considerava les dones dignes d’arribar tan lluny com els homes, la defensa de Virginia Woolf de les dones escriptores és en realitat una defensa de la llibertat individual i col·lectiva de tothom.
Als articles de Dones i literatura, un assaig on es recullen peces de crítica literària, Virginia Woolf amplia la tesi de l’habitació pròpia i els diners i va un pas més enllà. Assenyala, de nou amb una gran dosi de sentit comú, que perquè les obres literàries de les dones siguin diverses… abans han de tenir experiències diverses. I per tenir experiències diverses i que no escriguin només sobre qüestions domèstiques, abans han de poder-se emancipar de les lleis i les normes socials vigents. No hi ha cap problema amb el fet que les dones escriguin sobre la família, els vincles, l’amor o la casa. El problema és que només puguin escriure sobre aquests temes perquè dels altres només en saben el que els expliquen. Parla, també, de per què la literatura s’ajusta als tempos de les escriptores tan bé: perquè la pots deixar reposar mentre atens la intendència familiar. Parla de totes aquelles cases d’escriptors reconeguts i genis de l’època… i també de tots els majordoms, minyones, jardiners i mossos que tenen la taula parada perquè ells es puguin dedicar a l’escriptura. "I ara preguntem-nos —diu—: ¿que hi ha cap relació entre aquella prosperitat material i la seva creativitat intel·lectual?"
Han passat gairebé cent anys des que Virginia Woolf va publicar Una cambra pròpia. Ara sabem que els diners i els espais privats s’han de compaginar amb les tasques de la llar, amb la càrrega mental, amb la cura de les criatures, amb la bretxa salarial, amb un sector de la cultura eternament precaritzat, amb un capitalisme salvatge, amb una salut mental al límit i uns quants malabarismes vitals més que no permeten que les escriptores se’n surtin tan fàcilment. Però una herència, no ho negarem, ajudaria. I no només a les dones escriptores a poder escriure les seves obres. En general, a la classe treballadora. Però, ¿de qui podem heretar? ¿I si heretem dels nostres propis governs, dels nostres propis impostos, de les polítiques públiques dels nostres països? Perquè la tesi de la cambra pròpia i els diners per a les escriptores no s’allunya gaire de la Renda Bàsica Universal. La diferència és que no has de tenir la tieta de la Woolf ni haver nascut a la família adequada.
La RBU proposa exactament el que va alliberar Virginia Woolf per convertir-la en una escriptora a temps complet. Un ingrés fix regular que no tingui a veure amb la seva situació laboral. Una renda bàsica que permeti que les dones escriptores puguin ser-ho, però que tothom tingui les condicions materials bàsiques garantides per poder-se dedicar a allò que desitja i a no conformar-se amb les molles d’un sistema econòmic que ens explota. Amb una renda assegurada, les dependències canviarien radicalment. Normalment els detractors de la RBU acostumen a tenir rendes garantides: no són bàsiques i no són universals, però són rendes. Consideren que la tenen per mèrits propis: el mèrit d’haver nascut a casa bona. Creuen que la RBU el que farà serà acabar amb la competitivitat, la meritocràcia i el talent, però mai no consideraran que el seu patrimoni tingui aquest efecte en la classe alta i rica. L’herència patrimonial és mèrit; la RBU és per a mandrosos. Però el que fomenta la RBU és exactament el mateix que va fomentar la tieta de Virginia Woolf amb una herència de cinc-centes lliures anuals: la llibertat i el dret a ser sense condicions.
