“L'he vist, l'he vist! El raig verd!”. Era més aviat una bola de llum verd fluorescent, just on es ponia el sol sobre el mar. “L'he vist!”. Estic emocionada.
El basc em mira incrèdul: ell també observava atentament, però no l'ha vist. Ens acabem de conèixer, me l'he trobat en aquest capvespre canari recòndit, de roques i mar obert. M’ha explicat que era allà per aconseguir veure el raig verd, que el dia era ideal perquè la línia de l’horitzó estava completament nítida i no hi havia ni un núvol al cel, i que a veure si teníem sort avui, perquè ell encara no l’havia pogut veure mai.
“¿En serio lo has visto?”, em mira al·lucinat, no s'ho acaba de creure. “A ver si voy a ser daltónico”, rumia una mica preocupat. Voldria dir-li que segurament ell veu coses que jo no puc veure, que això del mirar va com va i que tots parim pels ulls, com deia el poeta. I que l'important és mirar, mirar l'horitzó. Però callo, que potser sona una mica repel·lent tot això i l'acabo de conèixer, està decebut per no haver vist el raig verd i som dalt un penya-segat.
“Qué suerte”, diu. Però potser la sort la té ell, li dic quan m'explica que es va mudar aquí en jubilar-se i que ve tot sovint a aquestes roques a mirar l’horitzó. Potser la sort la té ell perquè s’ha procurat la manera de poder mirar l’horitzó i tant se val si veu el raig verd com si no.
Al vespre a l'hotel, llegiré: “El problema d’estar tot el dia amb el cap cot mirant la pantalla és que ja no alcem la vista: hem perdut l’horitzó” i somriuré un cop més per tantes coincidències.
És una entrevista al filòsof Carlos Javier González. Està farcida d’idees necessàries, boniques i urgents que formen línies de text i línies d’horitzó. I, com tot horitzó, són línies que contenen invitacions: a combatre el narcisisme accelerat i dolorós al qual ens empeny el capitalisme digital i a comprendre la vida com quelcom en comunitat, que vol ser viscuda prenent partit i convivint amb l’alegria i el fracàs, sense negar cap de les dues coses.
Una de les idees centrals, però, em trasbalsa i no la puc compartir: “Estem portant al psicòleg el que abans era normal”, diu el filòsof, i sosté certa crítica a una “societat psicologitzada”. Vull pensar que potser vol dir societat narcisista o impregnada d’autoajuda i llavors sí que hi estaria d’acord, però em preocupa aquesta equiparació (diria que estesa) de certa autoajuda, del pensament positiu o el negoci de la felicitat amb la psicologia i la bona teràpia. No, la nostra no és una societat psicologitzada. Falten psicòlegs a la sanitat pública, falta una xarxa de salut comunitària amb uns serveis de psicologia potents i a l’abast de tothom. Falten espais on portar la normalitat a discussió i on fer-ho des del malestar més íntim, perquè aquesta normalitat és precisament el problema. I no per això la solució serà íntima ni medicalitzada, serà col·lectiva. Per definició, l’horitzó depassa l’abast dels nostres ulls. I el menys important és si veiem o no el raig verd.
* A la secció “M’hi has fet pensar”, Mar Vallecillos parteix d’una idea exposada en una de les entrevistes que Gemma Ventura Farré fa a Catorze.
