Mai no acabes de mirar una cara. Entre altres coses, perquè poques vegades ens donem prou temps per contemplar una cara i res més. Ja sigui perquè es considera de mala educació, especialment si l’altre és un desconegut, o bé perquè sempre hi ha alguna cosa (conversa, gestió, relació, intercanvi, expectativa) interferint en el fet simple de mirar una cara, especialment amb els coneguts.
Diu Jaume Plensa que si esculpeix els enormes rostres amb els ulls tancats és per convidar qui els contempla a girar la vista cap a dins i escoltar el silenci. I sí, se sent el silenci quan contemples un rostre d’ulls tancats. Se sent una peculiar identificació, la certesa de saber-nos únics i iguals. Se sent l’estranyesa de veure allò que l’altre no pot veure directament, que mai ningú s’ha vist les parpelles, que per veure’ns de debò ens necessitem els uns als altres.
"Miro tu cara y digo en la ventana", cantava Pablo Milanés a Yolanda, una cançó que mai em va emocionar especialment, més enllà d’aquest vers enigmàtic. Miro la teva cara (mare, amic, amant, germana, desconegut) i és llavors quan puc proclamar i sostenir alguna cosa des de la finestra, aquesta unió entre dins i fora. Obrint-la, com qui obre les parpelles. I potser diré la cosa a mitges, que mai no s'acaba de mirar una cara i mai no s'acaben de dir, les coses.
* A la secció “M’hi has fet pensar”, Mar Vallecillos parteix d’una idea exposada en una de les entrevistes que Gemma Ventura Farré fa a Catorze.
