Andrea Mayo
Aquests dies ha coincidit que he vist un parell de sèries que m’han deixat pensant en una bona quantitat de temes, sí, però entre els quals avui n’escullo un que, d’alguna manera, els conté tots.
Les sèries a què em refereixo són In my skin i Heartstopper. Totes dues d’adolescents. A totes dues els protagonistes són homosexuals. A la primera, una noia. A la segona, un noi. Ser homosexual és ser diferent de la majoria des del principi. I ser diferent de la majoria té un preu ben car.
El que m’han fet pensar les sèries és la manera com el grup –quan es forma pel sol fet de representar una majoria– atorga als individus la capacitat i la voluntat i l’actitud de defensar el que és indefensable, el que de cap manera no es pot argumentar, el que no podrien sostenir tots sols. L’absurd.
El grup és una arma. Letal. Sense sentiments. El grup és el més còmode dels anonimats. El grup castiga aquells que gosen sostenir la seva veritat, la seva dignitat. Els que s’atreveixen a ser com són. Els que denuncien. Els que revelen. Els que funcionen com miralls i ensenyen el que no es vol mirar ni veure.
El grup que com a únic motiu de nexe té el fet de ser una majoria, serveix per donar suport als que maltracten, als que abusen, als que manipulen. Difumina i invisibilitza. Uniformitza. Tapa. Dona poder i identitat als que no en tenen per ells mateixos. I per norma general escull com a líder el personatge més insegur, més psicòpata, més cruel. L’extrem que es necessita d’exemple per anar més enllà, per traspassar el que qualsevol consideraria raonable.
Sense grup, els monstres no tenen força. I per això està bé que ens preguntem si ens sentim part d’algun grup majoritari. I, si és així, com tracta el grup als que no hi pertanyen. I com els tractaríem nosaltres si no forméssim part del grup. És la clau.
Finalment, em remeto a una altra obra audiovisual. La pel·lícula alemanya Die welle, (L’onada), un experiment que es fa a un institut i que demostra, precisament, on pot arribar la conducta dels que abandonen la consciència individual per fondre’s amb la inconsciència col·lectiva. Si mirem al nostre entorn veurem que, en gairebé tots els casos, les injustícies estan sostingudes, de manera clara o subtil, per algun grup majoritari. Ja sigui des del punt de vista físic, psicològic, filosòfic o polític.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
