Després de gairebé quatre anys voltant pel món, he arribat a casa, a Sant Carles de la Ràpita, amb l’emoció que regala la terra on has viscut i que t’estimes, la gent amb qui et somrius perquè et reconeixes, amb qui t’abraces perquè t’has trobat a faltar. De nou cos i ànima descansen al mateix temps, sense cap mena d’alerta.
Deu ser, suposo, aquesta comoditat, la familiaritat del “de sempre”, el que m’ha portat a recuperar alguns objectes que tenia guardats a les golfes i a recuperar alguns costums d’abans: els discos de vinil i el tocadiscos, unes quantes plomes estilogràfiques, una màquina d’escriure Underwood de principis del segle XX. La bicicleta en comptes del cotxe. El rellotge del meu avi, que va amb la corda que li dono cada dia. La llar de foc en lloc de les estufes.
Els discos fan aquell so com de tos petita, de tant en tant, entremig de la música. Les plomes, quan corren sobre el paper, semblen el vent sentit de molt lluny. I el so de la màquina d’escriure, inconfusible, recorda el martelleig d’un picot a un arbre. La bicicleta avança amb la meva força. Donar corda al rellotge em recorda que la vida comença cada dia. La llar de foc no necessita l’electricitat i em remet al temps en què es va descobrir la primera i original font de calor.
He estat pensant què tenen en comú, aquests objectes, aquests costums. Quina relació hi ha per a mi entre ells i com és que els he recuperat tots al mateix temps.
I saps què? M’he adonat que els entenc. Entenc com funcionen. Veig el mecanisme que els permet fer el que fan. Em resulten accessibles, comprensibles, senzills. De fet, per tornar-los a usar els he hagut de posar a punt. He netejat els plomins amb aigua tèbia i unes gotes de desgreixant. He netejat l’agulla del tocadiscos i als discos els he tret la pols amb un drap suau i lleugeríssimament humit. He posat un oli adequat a les peces de la màquina d’escriure que s’havien rovellat i encallat. He recollit llenya, he mirat de greixar les peces de la bici que estaven encarcarades, he passat un drap de vellut pel rellotge i ha tornat a brillar. He fet el que calia i m’ha fet feliç. M’ha semblat gairebé prodigiós, ja veus tu.
I després m’he adonat que una cosa similar passa quan ets de nou a la teva terreta: que coneixes els codis, el funcionament, els sistemes, i que sents una alegria indescriptible quan recuperes el que havia quedat enrere, guardat, i veus que és com sempre, que només calia tornar a gaudir del que saps, del que coneixes i et coneix, i sentir aquell descans que només et pot donar el que entens, el que t’ofereix un llenguatge i una història en comú.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.