Andrea Mayo
¿Quina mena de món és aquest? Fenomenologia i pandèmia, és el títol d’un nou llibre de Judith Butler, recentment publicat per la sempre encertada editorial Arcàdia, amb excel·lent traducció de Josefina Caball. (Que hauria d’anar també a la coberta. O com a mínim a la contra).
Ja fa dies que sento que al meu voltant la gent, en general, està més desanimada. Les converses telefòniques, els cafès, el que es penja a les xarxes. A tu no et passa? No tens la sensació que les persones que coneixes estan més desanimades, més tristes, més cansades?
Total, que buscava un refugi, una companyia, un consol i, com de costum, vaig recórrer als llibres. Vaig trobar aquesta joia de Butler, que reflexiona sobre com ens ha deixat la pandèmia –que encara no ha acabat–, què ha suposat i suposa aquesta realitat tant des del punt de vista anímic com espiritual, econòmic i social. Explica per què podem estar tristos. “Quan el món és un objecte inmers en la tristor, ¿com és possible habitar-lo?”. Corrobora que és natural sentir aquest desassossec, aquesta pena. Admet que hi ha un dol per fer i diu, citant Freud, que la nostàlgia sobrevé quan no s’accepta o es reconeix una pèrdua.
Llegim: “A pesar que el que és tràgic és causat pels esdeveniments, no es pot reduir mai a l’esdeveniment, que n’és la causa, sinó que persisteix més aviat com una classe d’atmosfera espiritual en la qual té lloc la destrucció inevitable i implacable d’un valor”. I el valor a què es refereix és el valor de la vida. Butler es pregunta quina vida és digna de ser viscuda, quines condicions són necessàries, quina situació és suficientment suportable i quina no.
No ens deixa pas sense sortida. Apunta una via de solució al carreró sense sortida a què ens ha dut la manera com hem viscut. Diu: “Si volem reparar el món, o més ben dit, el planeta, cal alliberar-lo de l’economia de mercat que trafica i es beneficia de la manera com distribueix la vida i la mort”.
Quina mena de món és el teu? Què suposa la teva existència diària al planeta? Què fas cada dia? Què aportes? Què sumes i què restes? A què dones vida i a què li treus?
I quina mena de món voldries? Atura’t una estona i pensa, realment, què caldria perquè fos possible.
Apa, ja tenim feina.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
