Andrea Mayo
A tu no et fan ràbia els bars, forns i cafeteries on et demanen que et serveixis tu mateixa? És a dir, que esperis a la caixa per demanar i pagar, i que després portis tu la safata fins la taula amb tot el que has comprat. I a pesar que la feina la fas tu, no et cobren menys. El preu és el mateix que als llocs on ve un cambrer o una cambrera i et pregunta què vols i pren nota i si té temps fa un comentari sobre el dia, o et recomana un entrepà determinat o et suggereix alguna idea si tu no tens gaire clar què t’agradaria.
Total, que els amos del local s’estalvien sous, contracten menys treballadors i fan millor negoci que els que respecten la feina dels seus empleats i no els substitueixen per màquines ni per servei a càrrec dels clients.
Jo el que dic és que no té sentit que al món hi hagi cada cop més gent i, al mateix temps, cada cop menys llocs de treball. És obvi que aquests circumstància no pot suposar sinó un empobriment encara més gran d’una inmensa majoria i un enriquiment cada cop més escandalós d’una minúscula minoria.
Solució? A les nostres mans? Jo et proposo que no entris als llocs on no hi ha persones a càrrec del servei que en teoria s’ofereix. Jo et proposo que pensis que tota la feina que t’obliguen a fer a tu la roben a un altre. Et proposo que abans d’entrar als locals preguntis si t’ho has de fer tu, i que busquis els espais que contracten gent. Gent amb qui parlar, amb qui comentar, amb qui compartir i repartir. Gent que d’aquesta manera no es queda a l’atur.
Si no es reparteix la riquesa, si no es distribueixen els diners mitjançant els llocs de treball, estem perduts. Cada cop ens acostem més a una renovació dràstica i dramàtica del sistema feudal. La manera pacífica i efectiva de rebel·lar-nos consisteix, primer de tot, en adonar-nos de la situació. I fer pinya. Perquè a veure, pensa una estona, vols dir que la teva feina, sigui la que sigui, no la podria fer una màquina? O el consumidor? El client? De debò et penses que tu no ets tan suposadament prescindible com un cambrer a un bar?
El perill de l’abús i l’explotació ens amenaça a tots. I és entre tots que hem de negar-nos a aquesta perversió que el sistema capitalista recolza i estimula.
A més a més, de les converses més casuals i moltes vegades interessants que es poden tenir amb desconeguts, no em diguis que no s’hi han de comptar les dels cambrers i cambreres, o les dels taxistes –que al pas que va la tecnologia automobilística, aviat començaran també a desaparèixer, i els amos dels cotxes deixaran de contractar gent però mantindran els preus com si seguissin pagant sous.
La revolució a favor de tothom està feta de gestos petits, d’actes de solidaritat i de consciència, de la pràctica generosa de l’observació i l’empatia.
Som-hi, que podem.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
