Sempre he pensat que l’agost és mentida. Amb horaris relaxats, calor insuportable, mosquits afamats, merescudes vacances, migdiades suades, la vida social. Trenta-un dies sense rutina o amb una d’estrena i data de caducitat. Un mes sencer de desconnexió de la vida real, la que es viu cada dia, la que s’ha de poder viure cada dia.
L’agost és mentida, però el setembre potser és massa veritat. Un xoc. Tornar a tot. A la feina, l’escola, a horaris, tasques, compres, classes, al guitarrista a la plaça que només sap «La llorona», al despertar dels grups d’on no has marxat a Whatsapp, a preguntes sense resposta, a les pors, dubtes, inseguretats, a dormir malament els diumenges, a l’angoixa de les novetats, a prendre decisions, pensar més, pensar millor, tornar a pensar el que ja havies pensat.
El setembre és tan ple que en semblen dos, bessons siamesos exigents i malcriats, inseparables, insuportables. Dos contra una. Batalla desigual. Però la llum hi canvia a poc a poc, el sol ja no rosteix les plantes i els dies deixen de ser un cànon sorollós de torrents emprenyats. És 57 de setembre. Torna la vida que podràs viure la resta de l’any que és veritat.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
