Em costa molt tenir idees. Per ser franca, i si m’ho miro amb perspectiva, les idees no han sigut mai el meu fort perquè als pensaments els cal una capa de vernís lluent per ser idees, una forma, un acabat mental. Jo tinc intuïcions, potser idees sobre idees, que tenen pes però els límits desdibuixats i en aquestes vores desfetes se m’hi perden les paraules per poder-les expressar clarament.
Per això m’impressiona quan algú dibuixa els límits de les meves intuïcions amb paraules i les fa ser idees concretes i comprensibles. M’impressiona perquè, a través de la veu d’algú altre, la meva deixa de sonar com el paisatge sonor d’un bar a l’hora del segon cafè del matí, deixa de ser una xerrameca llunyana.
Fa molt de temps que vaig gravar-me en algun lloc del cap uns versos de Francesc Garriga: «només és teu el que has donat. / tens el temps just per adonar-te’n / i obrir les mans.» Una idea amb el vernís brillant de la poesia, em va semblar. Antiintuïtiu, també, dir que una possessió veritable és la que ja no es té, però hi vaig intuir una pàtina de veritat universal que vaig voler entendre i aprofitar.
Aprofitar-se de les persones que pensen millor que tu mateixa és una sort. Poder-ho fer, vull dir, sense la malícia d’apoderar-se de la maternitat de cap idea, sinó d’aclarir-se el garbuix mental i fer-les servir per entendre’s millor.
Una altra sort és que les veritats universals hi són. I que, en algun moment o altre, hi arriben persones (plural) que tornen a aixecar de terra les meves intuïcions polsoses. Si amb una aproximació no n’havia tingut prou (em distrec, no hi arribo, ves, tots tenim urgències), m’hi tornen a portar més paraules alienes. L’escriptora Annie Dillard a Viure escrivint: «L’impuls de quedar-te per tu el que has après no és tan sols vergonyós, sinó també destructiu. Tot el que no dones lliurement i amb abundància ho acabes perdent. Obres la caixa forta i t’hi trobes cendres.» Dillard i Garriga, dues persones, la mateixa idea. Obre les mans, dona.
Tot això ho explico perquè vaig rebre un missatge que no em va arrodonir cap pensament, sinó que em va fer feliç. «Gràcies per fer-li estimar la música [cor]». Així de simple. Fa més de trenta anys (aquí hi van unes quantes onomatopeies) que toco el violí i en fa més de vint que n’ensenyo. Soc molt més bona mestra que violinista, i aquí hi cap un atac de contradiccions i impossibles que la realitat i l’experiència s’han ventilat amb total despreocupació.
Intento ensenyar el que vaig aprendre a les classes amb els meus mestres, però també el que he arribat a saber, durant aquest temps. Intento fer entendre que la música no està mai escrita, que als papers hi ha les notes, només. Que el ritme és important com ho són els cops de veu i la pronúncia quan parlem (i per això dic en veu alta tot el que escric, aquesta frase també). Que l’afinació és una qüestió de freqüències, d’harmònics, d’ones i que només s’hi arriba, i no sempre, amb molt d’entrenament. Que la història i la geografia tenen molt a veure amb la música i que cal tenir-les en compte per arribar-la a comprendre bé. Parlo del cos, de tenir-ne consciència, de saber-ne les estructures, perquè movem sobretot els dits i els braços però es toca amb el cos sencer. I parlo de persones, d’intencions, de relacions. Aquí hi ha molta música, també.
Per això el missatge em va fer feliç, perquè m’he adonat que una intuïció meva sense forma em fa obrir les mans i donar el que sé, com saben dir Garriga i Dillard. Això que és meu, això que sé fer. Estimar la música. I com una idea que em costa tant de tenir, també té un vernís lluent.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
