Foto: Andrea Jofre
Fa anys va caure'm a les mans un llibre que no coneixia. Era El Necronomicon, un llibre amb una història oculta i quasi mítica, la que va imaginar-li l'escriptor H.P. Lovecraft. Figura que El necronomicon és un manual sobre antics arcans i màgia ritual, un compendi reunit fa centenars d'anys per un savi, poeta àrab que es deia Abdul Alhazred. Tot una ficció, és clar, perquè l'àrab boig –així se'l coneixia– era també una creació de Lovecraft, una altra de les peces del seu univers. A l'edició que vaig llegir hi havia inclosos uns quants relats foscos –així els anunciava– d'autors que no coneixia en absolut i que no he tornat a llegir.
Soc incapaç de recordar gaire res d'aquella lectura, potser perquè m'era un món prou desconegut com perquè resultés molt difícil que arrelés en cap dels nusos que tenia al cervell en aquella època, però un dels contes va impactar-me prou com per recordar que el llegia a intervals curts de trajecte de ferrocarrils amb els ulls àvids i segrestats. El relat l'havia escrit Robert A. W. Lowndes i es deia El mur de Settler, una paret de la qual no es coneixien els extrems, que no podia ser destruïda ni travessada perquè, i això és el que va frapar-me del tot, si aconseguies escalar-la i intentaves despenjar-te'n per l'altre costat apareixies exactament al lloc on eres al principi, al teu costat del mur, sense la possibilitat de saber res del que hi havia a l'altra banda.
D'alguna manera m'hi ha fet pensar que en Paul McCartney hagi publicat un disc nou. Quan a les notícies i ressenyes se'ls acaba el seu cognom i «el músic anglès» fan servir sempre, sempre, sempre l'«exbeatle». Ets beatle deu anys i exbeatle cinquanta, i així, per discos i coses que hagis fet després de la referència, sempre pivotes sobre aquell abans. S'entén, és clar, perquè l'abans d'en McCartney, l'exbeatle, és fet d'una matèria mítica escampada per milions de caps, com un artefacte perillosíssim que s'ha de mantenir desmantellat. És un mur que mires d'escalar i facis el que facis vas a parar on eres i així ets en funció del que ja no.
Ser ex. Ser el que ja no ets. Exfumador, expresident, exparella. Per comprensible que sigui em sembla una manera injusta de referir-se als nous estatus. És un recurs pràctic de llengua, però posa en paraules una manera d'estar al món –la manera com hi has deixat d'estar– que renuncia a mirar endavant, encara que sigui amb dificultat. S'entén, però. El passat és una de les poques certeses que tenim –o això ens sembla– i el futur és inconegut, indesxifrable i, en moments de desengany o consulta de l'extracte bancari, inclús inexistent. I som aquí, sempre a la mateixa banda del mur, amb un peu al que érem i ja no som i l'altre mirant de fer un pas a l'altre costat, un futur que sembla que ens escupi cap enrere cada dia i que igualment cada dia ens crida a descobrir què hi ha més enllà.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
