A la tristesa li va bé el silenci perquè el silenci també és música. Perquè l’àvia estimava la música i el silenci respira i dona espai. L’àvia s’ha mort i s’ha fet música.
A la tristesa li va bé que cantem perquè cantar fa escalforeta. Perquè cantar i fer cantar els altres van ser la bastida d’una vida per on vam desfilar un munt de gent. L’àvia s’ha mort, què coi, cantem.
A la tristesa li va bé el pebre perquè el pebre es diu Giménez. Perquè, que no us enganyin, la sal millor és el pebre i li va quedar afillat, li vam posar el seu cognom. Oli, sal, Giménez.
A la tristesa li va bé un brindis perquè brindar és voler fer festa. Perquè una vida tan llarga i tan plena no pot quedar a l’ombra del final, d’un sol moment. Perquè l’aigua fa malbé els camins, que deia ella, i morint-se per Nadal s’ha assegurat que estarem junts, amb bones menges i copes plenes de xampany. L’àvia s’ha mort, brindem per ella.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
