Cada dia parles i expliques i t’expliques, i mires de trobar la paraula justa. Més precisa, que il·lumini fidel els contorns del que vols dir. Que no deixi un marge. Òptima. Cada dia fas aquesta cal·listènia mental però se t’escapa la paraula cosa. Moltes coses, massa vegades, coses cada dia. Potser cosa és la millor paraula per a una imprecisió, doncs. Et relaxes i no. Cosa pot ser objecte, idea, sensació, emoció. Cosa és massa coses.
L’astrònom Carl Sagan parlava de la necessitat de tenir (crear) un llenguatge ric i precís. Deia: «La paraula Déu cobreix un ventall d’idees enorme, des d’un ésser amb forma d’home blanc de mida extra i barba blanca que seu en un tron al cel i compta la caiguda de cada pardal, fins a la mena de Déu de què parlaven Spinoza o Einstein, que és molt semblant al conjunt de lleis físiques de l’Univers. Si em preguntes si crec en Déu, és igual què et respongui: digui que sí o que no, no hauràs après absolutament res. Per què fem servir una paraula tan ambigua, que vol dir coses tan diferents? Arriba a fer que sembli que estàs d’acord amb algú amb qui no ho estàs. Cobreix diferències i funciona com a lubricant social, però no ajuda a la Veritat.» Déu és massa coses.
La que busca paraules precises pensa que sí, sí, sí. Els cal un nom, a les coses –objecte, idea, sensació, emoció–, una llum que les emmarqui soles, inequívoques. Tornavís, guilla, desesperació. Mots de sentit únic. Paraules segures.
A Sagan li preguntaven sobre Déu. Un preadolescent de qui encara soc diccionari tria la paraula més insegura de totes i em pregunta què és, per a mi, estimar. Li parlo d’amor, d’eros, storge, philia, àgape. Li parlo d’amics, d’amats, de família. Penso i dic amb les millors paraules que trobo. M’adono que no dic que potser sí que ens cal un marge, una penombra, un temps mort en el trànsit entre significats. Estimar són massa coses. No passa amb Déu, però les d’estimar, totes alhora, poden arribar a ser veritat.
