Després de dos anys d’escriure quinzenalment a Catorze, he après algunes coses que detallo tot seguit:
La primera, que l’aplec dels relats que he escrit al llarg de vint-i-quatre mesos són al mateix temps el reflex d’una evolució individual i íntima i un símptoma que, en canvi, hi ha passions i inquietuds que es mantenen inalterables en el temps.
La segona, que Catorze és una revista cultural prou transversal per atreure lectors i lectores de perfils diferents i, alhora, prou unitària per fidelitzar milers de persones que tenen en comú una sensibilitat semblant, una intel·ligència emocional desenvolupada i una predisposició a l’emotivitat i a l’empatia molt commovedora.
La tercera, que les històries lliurement inspirades en sensacions, anhels i frustracions reals són el millor antídot per a la solitud i l’angoixa quan experimentem un trencament, un dol o els efectes d’una pandèmia mundial.
La quarta, que el català és una llengua preciosa per a la creació literària; tant, de fet, que els relats metalingüístics poden arribar a tenir una acollida aclaparadora.
La cinquena, que hi ha poques coses tan gratificants com llegir els comentaris dels lectors i les lectores que t’agraeixen que posis en paraules alguns sentiments complexos i indefinibles que ells també han experimentat i que tu només has provat d’entendre posant-los per escrit.
La sisena, que la pandèmia que hem viscut va protagonitzar alguns relats fins que em vaig adonar que gairebé ningú, ni tan sols jo mateixa, volia que la ficció fos una retransmissió en directe de la realitat crua en què estàvem immersos, sinó que, com a molt, aspirés a embellir-la, a transcendir-la o, si més no, a desenfocar-la durant una estona.
La setena, que les xarxes socials poden crear una atmosfera de crispació que et faci pensar que la gent vol enfadar-se, fins que t’adones que el teu timeline està ple de retuits de reflexions sàvies i tendres; de contradiccions que ens humanitzen i de fragilitats que necessiten més de dos-cents vuitanta caràcters per concretar-se.
La vuitena, que té un mèrit enorme que una revista cultural en català defineixi tan ràpidament l’espai de món que vol ocupar i que, a sobre, el torni tan acollidor que, en molt poc temps, moltíssima gent busqui refugiar-s’hi.
La novena, que la complicitat entre qui escriu i la persona que et llegeix es manifesta amb més força que mai quan passen dos anys i t’adones que les lleialtats incipients dels primers relats s’han mantingut sòlides fins als darrers escrits.
La desena, que la generositat de les persones que comparteixen un relat o que el comenten o que el citen és directament proporcional al punt de vanitat dels qui pensem —perquè, si no ho penséssim, no podríem fer-ho— que tenim prou coses a dir com per decidir escriure-les periòdicament.
L’onzena, que parlar de sentiments no és cursi, sinó una forma de resistència i un revulsiu per als que flirtegen amb el cinisme o la desesperança.
La dotzena, que la humilitat, la ironia, l’honestedat i la senzillesa són sempre una bona idea a l’hora d’escriure i de viure.
La tretzena, que, a diferència del que deia Groucho Marx, per a mi és un privilegi que aquest club m’hagi acceptat com a sòcia.
La catorzena, que els bons comiats tenen un no-sé-què de poètic, perquè els finals ens recorden que hi va haver un principi i que hem tornat grans durant el nus i el desenllaç.
"Mossegar-se la llengua" és una secció de Laura Gost en què la llengua i els jocs de paraules hi tenen cabuda ja des del títol.
