No hi ha res pitjor que sentir-se desgraciat sense motiu. La societat tendeix a gastar el seu dipòsit d’empatia amb els qui acumulen raons de pes, objectives, per sentir-se infeliços. Ser infeliç sense una bona excusa, en canvi, frega l’ofensa i la mala educació. Em sento desgraciat, dirà un individu qualsevol. Però si no tens motius per sentir-t’hi, respondrà algú altre, carregat de bona fe. Precisament, conclourà el primer, posant-se vermell. I l’altre se’l mirarà: potser amb pena o amb una espurna de ràbia, potser amb empatia, segurament amb incomprensió. Aha, d’acord, entesos.
Ningú no gestiona el malestar aliè de la mateixa manera, tampoc: alguns provaran de buscar explicacions concretes, tangibles, a aquella forma de tristesa que l’altra persona no sap explicar; d’altres recordaran a l’interlocutor que ells han vingut al món a repartir consells arreu amb una barreja d’arrogància i de bones intencions. Deixa’m que et salvi, deixa que entengui per què no ets feliç. Ni jo mateix no entenc per què no ho soc, de feliç. Però jo potser puc esbrinar-ho. No ho crec. Doncs potser el que passa és que et ve de gust, ser infeliç.
Ben sovint, quan la infelicitat és massa abstracta i indefinible, amb un origen que se’ns fa fonedís, el nostre cap, atabalat per la urgència anímica, tendeix a buscar culpables: la feina, la parella, aquell amic, els pares, els fills, la societat, la pandèmia. El Nadal —que obliga a l’expressió radiant i al balanç retrospectiu en uns dies molt concrets, com si el calendari pogués marcar els nostres punts d’inflexió, com si els encefalogrames emocionals fossin calcats en tots els casos— també pot ser un bon culpable.
És més aviat modest, el suport que reben els individus als quals se’ls fa feixuga una vida que damunt del paper no sembla dolenta. Si tens bellesa, salut, amics, amor, diners, feina, èxit, reconeixement, de què et queixes?, podrà preguntar algú. Amb quina mena de problemes del primer món intentaràs justificar el teu desànim tan inexcusable?, afegirà amb un no-sé-què de menyspreu o de condescendència.
Les seqüeles de la pandèmia han proporcionat cert conhort als individus que encara ara troben en la crisi del covid-19 un pretext per a la frustració, per a la confusió, per a la incertesa laboral, personal i sentimental, perquè les catarsis globals solen tornar més homogenis els problemes individuals. No obstant això, i talment com va ocórrer durant els darrers anys vint que foren feliços, és possible que, en abandonar aquest escenari d’angoixa, ens trobem amb la pressió afegida de ser més feliços que mai; amb l’obligació tàcita de llençar les mascaretes a l’aire amb el posat exultant i el gest victoriós, ni que sigui per compensar, ni que sigui perquè ens haurem cansat de queixes: de proferir-ne i d’escoltar-ne.
I, aleshores, les tristors endògenes quedaran encara més sotragades, amagades rere una ganyota trista que la mascareta ja no podrà tapar, fins que, amb temps, molta sort i una mica d’autoengany, tots siguem capaços de comprar la idea que, ben mirat, potser sí que som prou feliços. I que per Nadal, és a dir quan toca, ho serem encara més.
