Maria Llopis Freixas
Molts encara se sorprenen quan els traductors literaris alcem el dit i la veu per protestar. Ja no som invisibles, ja ho sé, i potser ja no se’ns considera tan cansinos, com em va dir una editora fa anys en un col·loqui. O potser sí que cansem amb les nostres reivindicacions, com segurament també arriben a cansar els mestres, els il·lustradors, els músics i els actors, per esmentar uns col·lectius ben diferents. Però, com deia la meva mare, els cansats fan la feina.
La feina invisible i silenciosa del traductor s’ha fet de cop visible en els últims anys. I d'això en tenim part de mèrit les associacions d’escriptors i traductors i nosaltres mateixos, de manera individual, reclamant una vegada rere l’altra els nostres drets econòmics i d’identitat. Fa trenta anys, quan començava, només apareixíem (amb sort) a la pàgina de crèdits del llibre, aquella amb la lletra tan petita. Encara recordo el primer llibre on el meu nom va sortir a la coberta, va ser motiu fins i tot d’una celebració familiar. Ara ens sembla d’allò més normal, tot i que no totes les editorials respecten aquesta norma no escrita, però ha estat resultat d’anys de picar pedra.
Ara, el Teatre Lliure s’ha vist immers en una polèmica centrada en els drets dels traductors i, tot i que cal dir que han reaccionat ràpidament, ni tan sols entenien on era el problema. Però, ¿els traductors tenen drets? Així, ¿no es pot accedir lliurement a les seves traduccions i agafar-ne el que ens convingui? I ara, ni que fossin els autors i amos de l’obra! És que som els «autors» de l’obra, com deia la gran traductora Marta Pera en el seu magnífic discurs a l’esmorzar institucional del dia de Sant Jordi: «Algú potser dirà que aquest any l’esmorzar és d’“escriptors i traductors”. Però als traductors això ens semblarà inadequat, una tautologia. Els traductors som escriptors. Els traductors literaris d’ofici escrivim cada dia moltes hores i fem literatura».
Arran d’aquesta evidència, uns quants traductors han manifestat que en el passat s’havien trobat amb fets semblants i, que més que sentir ràbia i frustració, no havien pogut fer-hi res més. La força del col·lectiu és aquesta, i més quan es tracta d’un ofici en què la majoria dels professionals treballem ben sols i ens relacionem poc. Com va dir l’estimat Pau Vidal en una taula rodona, ens encanta quan ens conviden a col·loquis i ens «treuen a pasturar fora de casa», ja que quan ens deixen parlar no callem. I es tracta d’això, de no callar, de reivindicar, encara que la paret del davant sigui molt alta.
