Ha de ser un malson explicar als amics que (posem com a exemple aleatori) tal noi de la colla ha abusat de tu, i que cap d’ells li retiri la paraula, que continuïn quedant-hi per sopar, per sortir, obligant-te a coincidir-hi o aïllar-te, i que no estiguin disposats a haver de posicionar-se; que no canviï res, en definitiva. Sembla un malson i així i tot, alguna cosa em diu que aquesta història a més d’una us deu sonar.
Per estar ben informada sobre violències masclistes, segueixo per les xarxes l’advocada Carla Vall. Allà m’he assabentat d’un fenomen que per ara no té nom i que em resulta molt torbador. Es dona, entre moltes altres situacions lamentables, en aquests moments i a gran escala en el cas Pélicot. A banda de la mateixa depravació del cas en si, com deia, hi ha un fenomen que em té atònita: parlo del fet que moltes dones dels acusats de violar la senyora Gisèle mentre estava inconscient continuen donant suport al seu marit. Aquestes dones, malgrat les proves, acompanyen els seus marits als judicis, negant-se fins i tot a sotmetre's a proves que podrien exposar que també han estat drogades. D’altres han deixat la relació de parella en un punt mort fins que acabi el procés judicial, imagino que a l’espera que al final tot quedi en un malentès o un contratemps que faci de mal recordar amb els anys. És a dir, mentre que la societat està consternada amb el tema, no hi ha hagut sanció familiar o de l’entorn més proper. Alguns han rebut noves ofertes de feina, d’altres han tingut fills (el mateix que va passar amb la Manada). Una part important de les esposes han escollit defensar el maltractador i culpen la senyora Gisèle de manipular-ho tot. Potser és que no volen perdre l’estatus (o la pau mental) que proporciona tenir un bon marit, un bon fill, un bon pare dels seus fills, un bon home al costat. A la qual cosa, la senyora Gisèle els respon: "Jo també tenia un home excepcional". Molt possiblement, aquí també hi entra en joc una relació de dependència que t’obliga a fer-te molt més forta si vols tallar totes les relacions. És a dir: et sembla més fàcil (tot i que no ho sigui gens) suportar quedar-te al costat d’algú capaç d’això que no pas tallar tot vincle.
Defensar el maltractador, tot i que ens pugui semblar forassenyat, és més comú del que sembla. Aquest estiu, quan feia dos mesos que Alice Munro havia mort, la seva filla feia públic als mitjans que el seu padrastre havia abusat d'ella de menuda. I no només això, assegura que la Nobel Alice Munro ho sabia, que el va protegir i no va abandonar el seu marit perquè "era massa tard" i "l'estimava massa". A una no li entra al cap escollir el monstre en lloc de la filla, però quan passa, deu tenir-hi a veure això que diu la crítica i escriptora Claire Dederer al seu llibre Monsters: A Fan's Dilema, "el problema d'estimar algú horrible és que encara l'estimes". També imagino que en molts casos el que succeeix és que no t'ho vols creure, vols que no sigui veritat, vols fer veure que no ha passat. I, per tant, fas com si no hagués passat per intentar salvar el que queda de tu. Des de fora és pràcticament impossible posar-te a les seves pells. Ara bé, al final som el que fem, fins i tot la part que resta de nosaltres després d'un cataclisme es transforma. I he de dir: per a mi serà també pràcticament impossible tornar a llegir Munro amb els mateixos ulls, ara que sé quina dimensió prenen les seves paraules.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
