Imagina una noia tornant de nit o de matinada cap a casa amb el mòbil en una mà i les claus a l'altra. Fàcil, ¿oi? Un clàssic: totes ho hem fet, ho fem cada vegada que sortim i tornem soles. Aquesta era l'estampa més habitual, que la por fos nostra. Però ara imagina't que són ells, els que tornen cagats cap a casa, no per si els assalten, és clar, sinó per si "s'acaba sabent" el que ha passat aquesta nit. Em posa una mica aquesta idea. Imagina que ja no ens fa res fer-ho públic. Perquè per privat, benvolguts, heu de saber que ja fa anys que ens ho expliquem (aquell és un bavós, aquell altre un narcisista de merda, i el de més enllà, un tarat que li agrada fer-ho mentre et queixes de dolor). Fins ara teníem amigues que ho explicaven a altres amigues que ho explicaven a altres amigues que escampaven la informació per si això ens evitava caure en les mans d'un abusador o altre. Però ara tenim les xarxes per esbombar-ho.
És el que ha passat en els darrers dies, des que va esclatar el cas Íñigo Errejón. Va haver-hi una escletxa en el silenci i en la impunitat d'aquesta mena de personatges amb poder per on va colar-se la llum a través del compte d'Instagram de Cristina Fallarás. En aquests quatre dies li han tancat el compte i li han reobert, se n'ha fet ressò la premsa i els casos de denúncies anònimes que li arriben s'han multiplicat i les persones enganxades a llegir-los, també. Cada cas que Fallarás fa públic, ara acumula milers de m'agrada. Moltes parlen d'alts directius i homes que ocupen llocs de privilegi: músics, polítics, directors de programes de ràdio, directors creatius d'agències de publicitat... l'etcètera és llarg. Tots emparats per una mena de seguretat que elles no parlarien. La famosa paraula teva contra la meva.
Però tornant a Errejón i les declaracions que han anat sortint de dones que han compartit moments íntims amb ell: totes coincideixen que l'actitud que prenia en aquestes trobades sexuals era de persona freda, narcisista, gens empàtica i amb mala bava. No puc evitar pensar quin paper pot tenir en un cas com aquest, paradigma de tants altres, el que Marina Marroquí no es cansa d'explicar: que si les criatures comencen a mirar pornografia en el moment en què se'ls comença a despertar el desig, i aquest porno comporta violència, els excitarà la violència i arribarà un punt en què quan ells hagin de practicar-ho, necessitaran la violència per excitar-se i, sobretot: que si veuen violència durant els anys en què es desenvolupa l'empatia, no la desenvolupen i, per tant, es converteixen en psicòpates i veure una noia violada, una noia patint, no només no els importarà gens sinó que, a més a més, els excitarà.
No sé si fins fa pocs dies Errejón es podia imaginar que avui el seu nom estaria en boca de tothom, a les taules de diumenge de les famílies, comentant que si una ha dit que li va fer això i allò. Serveixi d'exemple. Perquè s'han obert comptes de col·lectius feministes, d'advocades, de psicòlogues com @elsilecioseacabo sota el lema #seacabó, que passaran a recollir també tota aquesta quantitat d'abusos sexuals, masclistes i de poder per tenir cada vegada menys escrúpols a l'hora d'explicar com et va fer sentir el senyor tal aquell dia. Com diu Gisèle Pélicot, que la vergonya canviï de banda. Que la por sigui vostra. Se sabrà tot.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
