Em passa que a vegades m'ensopeixo. Tinc la sensació que tot es repeteix i que em desintegro dins un cercle. Llavors m'adono que el que em rescata són els rampells. Pot semblar una xorrada, i és possible que ho sigui, però vinc a defensar-la.
L'altre dia anàvem amb cotxe i estàvem capficats i tristos, no cal explicar el perquè, que cadascú s'imagini el seu. A la ràdio va sonar una cançó de moda que, dies enrere, el meu cap analitzador de lletres havia considerat infantil i cursi. Ara bé, al cotxe, apareguda en aquella pesantor, va agafar una altra dimensió. Anàvem pel camí de les bruixes, que és polsegós, i vaig dir: frena. Va aparcar al voral, vaig apujar la rodeta del volum, vam sortir, i així, sense que vingués a tomb, vam ballar, movent el cos –com més sense sentit, més divertit–, i una moto ens va pitar, i acabada la cançó, vam pujar en un altre estat: més lleuger, renovat.
El rampell és el germà bessó de la descompressió. Que un dimecres un amic t'escrigui "¿Sopem i fem un vi?" i pensis: ¿per què no? Que, anant al súper, vegis un local on fan les ungles i hi entris perquè te les pintin de vermell. Sí, ja ho sé, que semblen frivolitats, però no ho són del tot. Avui mateix he fet l'experiment que en Sergi Pàmies em va explicar en una entrevista: diré que sí al primer que em proposi alguna cosa a la qual diria que no. He rebut un WhatsApp de la Trini: tinc dues entrades per al teatre Borràs, La pell fina. En busco informació: una comèdia (quin pal, deu ser d'aquelles que no fan gràcia). No hi hauria anat, però he obeït l'experiment: al primer minut ja reia. En sortir, passàvem per plaça Catalunya i dic: un moment, ¿això que sona és Sidonie? Sorpresa, estaven fent un concert. He tingut ben bé la sensació que era el premi d'haver apostat pel sí.
I he pensat que val la pena jugar amb la vida, no tenir-ho tot planificat, encorsetat, apamat: deixar-li una miqueta de marge per veure on et porta, com es manifesta. Com et fa caminar per una catifa i et diu: té, et presento aquesta persona, té, et desplego aquest nou escenari. La condició que et demana és que li facis confiança: que vagis a aquell casament encara que et faci por no conèixer ningú. Que compris aquell vol encara que no sàpigues (vet aquí la gràcia) què passarà. Que posis en dubte les teves prediccions mandroses i catastròfiques. Que facis la passa encara que sigui amb el peu tremolós. Perquè més val provocar coses noves que estar tot el sant dia lamentant-te per les velles.
Per rampell vaig entrar a una botiga i em vaig enamorar. Em vaig apuntar a un taller d'escriure que es va convertir en una feina. Vaig anar a Farrera i dos desconeguts van passar a ser dues de les persones en qui més confio. Però si encara no esteu del tot convençuts, en defensa seva afegiré que és una opció eficaç per desencarrilar-te de l'apatia, de la gent (inclosa jo) que cau al parany de parlar amb la veu seriosa i afectada, com si tot fos transcendental, definitiu, inamovible. El rampell, en canvi, és un boig amb ganes de joc. I cal saber-lo protegir: està desargumentat, els qui diuen que tot el que fas ha de ser per algun motiu se'l menjarien amb patates. És un impuls net, que no està reprimit per la raó, és l'empenta que aterreix els qui ho controlen tot, són els daus llançats al sol. Es mou per un altre caminet més ingenu i intuïtiu. I si li preguntessin per què fa el que fa, encongiria les espatlles i respondria: no t'ho sabria dir, però a veure què passa.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
