Potser un dia un psicoanalista m’analitzarà i em dirà per què necessito desaparèixer. Aquest agost –l’1 a les set del matí– vaig agafar un vol cap a Argentina, vaig apagar Twitter, Instagram, Facebook i, el que em va costar més: vaig treure el WhatsApp d’aquí i vaig instal·lar un número argentí en què tenia sis contactes. Desconnectada a l’altra punta del món, se’m va desplegar un escenari de persones, carrers, sorpreses. I com més s’engrandia, proporcionalment, més petit se’m feia l’escenari de Catalunya. Fent un cafè a San Telmo, vaig tenir la vertiginosa sensació que tot el que havia viscut abans havia estat un somni. Una mica com quan penso en quan era petita: aquella altra vida que també és meva, però com si no ho fos del tot. ¿És possible que abans de morir passi el mateix, que el que has viscut sembli un somni? Però si el passat, llarg i gros, s’acaba diluint i apartant de mi, ¿per què m’encallo en el present i no tiro sempre pel dret?
Disculpeu, que em desvio. El que volia dir és que viatjar així em permet tenir íntimament la prova que, passi el que passi, puc començar en un altre lloc: que el món és més ample i possibilitador, que no tot s'acaba aquí. Un experiment que no serveix per coneixe’m, sinó per desconeixe’m: per desenganxar-me del que soc a Catalunya. Els qui es dediquen a buscar-se, un cop es troben i es veuen definits, ¿què fan? Un jo conegut és un jo engabiat: li has de ser fidel, has de ser d'aquella manera. Però és impossible: la definició que fa un any hauria fet de mi ja ha caducat. El jo, més que quiet i etiquetat, és bellugadís, múltiple, contradictori, i no sempre el controlem: ¿trio de què tinc por? ¿per quin home perdo el cap? ¿per què he somiat en un barquer? ¿per què si volia dir que m’agrades he dit que me n’anava? ¿per què de sobte em sento fora de lloc? Continc multituds, que deia Walt Whitman. Soc la valenta que agafa l’avió i la covarda que no obre un missatge. L’amable i la cruel. L’astuta i la ingènua. La que sap perdonar i la que sap tibar. La que parla davant de cent persones i la que es queda muda en una taula. I no només això: posa’m unes fitxes noves (o unes de velles en aquest ara), i ves a saber de quines altres maneres podria ser.
Un dia em vaig despertar a la selva d’Iguazú, on la terra és vermella, i des del llit vaig pensar: a veure què em passa avui. Vaig conèixer una veterinària que em va convidar a anar a un mariposero. En una vitrina hi havia centenars d'erugues quietes, com si dormissin: a dins els estaven creixent ales. Em semblava impossible: passarien de ser cucs que s'arrosseguen a papallones grogues, blaves, preciosíssimes, que volen. En una altra vitrina hi havia una serp que havia canviat de pell: l’antiga transparentava, la podies confondre amb una fulla.
Les coses són més fàcils d’entendre quan les veus en els altres. El vespre abans de marxar, vaig veure dues obres. Una, el monòleg inspirat en Un, ningú i cent mil de Pirandello, encara desgranava més el jo: hi afegia les mirades que els altres tenen de nosaltres. Em va fer pensar: ¿què els ve al cap als meus germans, cosins, veïns, mestres de primària, desconeguts, amors d'ahir, quan pensen en mi? ¿què soc jo segons ells? L’obra començava dient «Hugo, mi marido, me dijo que tengo la nariz torcida»: la protagonista s’obsessiona per un complex que fins llavors no tenia –els comentaris dels altres també ens fan ser així o aixà–. I explica com es va adonar que el marit s'havia enamorat no ben bé d'ella, sinó de la persona que projectava en ella: una dona que ocupava el seu cos i que no tenia res a veure amb el que era –¿ens enamorem de qui tenim davant o de qui voldríem tenir davant?–. Mirant-se al mirall, deia: «Pensé que sería una sola esa extraña. Una sola para todos. Pero muy pronto descubrí las cien mil que yo era, y no solo para los demás sino también para mí. Todas dentro de mi pobre cuerpo, que era uno.»
L’altra obra va ser La omisión de la familia Coleman. La mare, que defugia qualsevol responsabilitat, semblava una filla, i una de les filles més aviat feia de mare: no podia no involucrar-se en cada problema. Des del públic li hauria dit: però marxa d’aquesta casa, ¿que no veus que assumint aquest rol t’estàs perdent la vida? I parlant de teatre, si cadascú de nosaltres dia rere dia fem un paper –a la feina, amb la parella, amb els pares, amb els amics– és normal que l’acabem interioritzant i interpretant. Amorrats al guió, ni ens plantegem que també som dins d’un escenari, que podríem baixar les escales i mirar-nos des del públic, i fins i tot obrir el pany i sortir.
Un dia d’aquells imprevisibles –i ja acabo les batalletes– em van convidar a una estrena al San Martín on hi havia actors argentins famosos que, amb l'excepció de Ricardo Darín, no tenia ni la remota idea de qui eren. Per la forma com s’hi adreçaven, podia endevinar qui era el popular, qui estava una mica desplaçat, fins vaig veure com un feia la pilota a un altre i, en girar-se, el criticava; o un que, acostumat que el somrigués tothom, em va dir hola, i jo també, esclar, tot i que li hauria pogut dir: es que no sé quien eres. El que passa a Catalunya, les jerarquies, els complexos, la fam de vanitat, les exageracions, les mentidetes, també passa a Argentina. Els qui són algú en algun lloc no són ningú en un altre.
Des d’un altre continent he agafat un telescopi i, com si em desdoblés, m’he vist a Catalunya amb el pilot automàtic i amb el temps passant-me a tota velocitat. I potser és això, separar-me de mi sabent que mai em separaré de mi: allà on vagi m’acompanyarà la meva forma de caminar, d'agafar la forquilla i de pentinar-me, les neures que em punxen l’esperit i les alegries que m’esvaloten, el farcell de records que tornen quan volen, el gust per les nous, el vi, les aventures i els abrics llargs, el costum irresistible d’apuntar el parlar dels altres en una llibreta –qué piola, bárbaro, te vendió el buzón–; amb mi vindran aquests ulls miops, l'escampall de pigues, la sang, el fetge, els ossos. Ara bé, he vist com centenars d’erugues es transformaven en papallones. Com una serp s’enfilava per una branca mentre a terra desapareixia l’altra pell. Com he tornat a Barcelona i, topant amb la que vaig ser, m'he dit: ja no soc aquella.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
