Les mans de la perruquera ensabonant-me els cabells i fent cercles al cap, rere les orelles. Treure'm les sabates en arribar a casa. El gust del pa acabat de fer, de les gambes amb una mica d'all, de la mandarina dolça, de la xocolata amb sal. Baixar les escales i que just arribi el metro. El tacte de la manta gruixuda als peus. De la primera aigua calenta al clatell. Sentir des del llit com la pluja rebota a les teules. Que demà sigui festa. Dormir cinc minuts més. Recordar el que va passar ahir i riure sola pel carrer. El so de la cafetera italiana, com una locomotora. Netejar l'últim plat. El concert de Txaikovski per a violí: el vaixell amb cent rems que encara la tempesta. Subratllar la frase d'un llibre felicitant-ne en secret l'autor: que ben dit. El ferrer que fa cent anys, en comptes de crear unes baranes pràctiques, les va trenar, regalant-me una dosi de bellesa diària. Dinar amb temps. Dinar sense temps perquè tinc ganes de fer feina. Llogar un cotxe taronja i desbancar, una a una, la filera de pors: a entrar-lo en un pàrquing estret, a engegar-lo en una pujada, a conduir fins a Esterri.
L'aleteig groc de la papallona davant del vidre. La neu blanca que brilla als vorals de la carretera. La suavitat amb què, d'un dia per l'altre, entra el bon temps: a fora, sí, però també en aquest cos meu. Que ràpid s'oblida el març: els plataners que setmanes enrere estaven ensopits i vells, la primavera els ha pintat d'un verd herba, sembla que somriguin i tot. Estendre els llençols i notar que l'aire que els infla és d'abril: vet aquí el primer polsim d'estiu. Tancar cinc segons els ulls per mirar el sol i sentir-ne l'escalfor a les galtes. Tancar-los en un concert i triar què escolto: ara el trombó, ara els violins, ara el contrabaix. La forma com a Olot pronuncien la o: el gust del català de cada lloc. Els qui saben parlar molt bé, triant les paraules exactes, com si escrivissin amb la veu. Pensar en algú i que m'escrigui. Muntar la prestatgeria i establir el meu ordre: aquí els llibres que m'agraden, aquí els pendents, aquí els que vull sempre a prop meu. Llençar el que ja no vull amb mi: a les escombraries del carrer i a les del passat. El pes que em trec de sobre quan dic que no al que dubtava de fer. Quan acabo la feina que fa massa temps que tenia pendent. La forma com es belluguen les fitxes quan el que ha de ser és.
Treure la pols als porticons del balcó com si la casa nova fos un cos per estimar. Les coses que m'agraden plenament i no a mitges. L'olor del sabó de coco, l'olor del misto, l'olor de llenya, l'olor de Farrera. Les plantes que creixen soles, sense que les planti: exacte, les que desobeeixen les meves prediccions. Fer de jardinera en un balcó de l'Eixample: amb les ungles plenes de terra, l'ampolla foradada pel tap, i una abella –¿d'on has vingut?– que s'endinsa al cap de la dàlia. La dàlia que no ha pogut més i quan m'he llevat ja era oberta. El recordatori de cada primavera: la flor fa flor, i tu, cuc de seda, t'has d'entregar al mateix instint.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
