Mateu 15:14: "Deixeu-los estar: són cecs que guien cecs, i si un cec guia un altre cec, tots dos cauen al clot."
Si vaig sense lentilles ni ulleres només veig el que està a tres dits de mi: no existeix el final del carrer, les persones són un punt vermell, marró o del color del seu abric, i si per la mateixa vorera passés un amic, no el reconeixeria. Onze diòptries que esborren el que hi ha davant meu. El desig a cada revisió de l'oculista: que no pugi més.
Hi ha una pintura de Brueghel el Vell que m'impressiona: un cec posa la mà a l'espatlla de qui té davant perquè el guiï, però resulta que aquest altre també és cec. I no només això: el següent, també. És una filera d'homes que, guiant-se per la vista de qui tenen just davant, es dirigeixen al barranc.
Perquè hi ha un altre tipus de ceguesa: la de deixar que algú dirigeixi les teves passes. La de creure't les opinions dels altres i posar-les en un altar, com si fossin l'única i absoluta veritat. La d'estimar algú a qui no has acabat de veure mai de prop. La ceguesa d'un mateix: de desitjar una altra vida, en què tinguis allò tan gros que somies, i ser miop del teu ara. La ceguesa d'una por, que no et fa veure més que perills. La ceguesa del jo, que t'esborra qui tens davant.
És revelador el moment en què se t'obren els ulls de dins i, amb la nitidesa de qui desperta, reconeixes qui, just al costat, t'estava murmurant: ei, ves per aquest camí.
