"Vau desfigurar en Jacob amb les vostres paraules injurioses i ell no us va tornar mal per mal."
Unsex me!, de Jaume Ferrer (Club Editor)
Eren els últims a ser escollits quan es feien els equips de futbol, els qui caminaven mirant-se la punta de les sabates, els qui, muts, semblava que estiguessin absents, però ho observaven tot: apartats, entenien els mecanismes del joc.
Eren els marginats, els qui ocupaven l'esglaó més baix de la casta de la classe. Els qui se sentien lletjos sense ser-ho, els qui es creien tontos sense ser-ho. Els qui, quan intentaven formar part d'una conversa amb un comentari curt i fluixet, els altres feien veure que no ho escoltaven. I invisibles, eren ànimes perdudes que deambulaven desitjant (i alhora repudiant) formar part d'un grup. Els qui no volien que arribés l'hora del pati, l'hora de l'evidència. Els qui, a falta d'un cos, van trobar una altra companyia: la d'un llibre, una llibreta, una cançó. Els qui somiaven de portes endins la fantasia d'un altre futur: tenir amics, canviar d'escola, escapar del suplici. Els qui el dia que un altre invisible de mirada òrfena se'ls va apropar, van sentir –¿com dir-ho?– que se'ls obria un paradís, que mudaven de pell.
Els marginats un dia es fan grans, i els qui dia a dia els van ridiculitzar, també: ves a saber què se n'ha fet. O sí, els veuen a Facebook: ¿se'n recorden, del mal d'aquelles paraules, o ni se'n van adonar? Però tant és, són altres temps, i els marginats ja han trobat la forma de sobreposar-se a la timidesa vermella i tartamuda. Han trobat el truc per dissimular la coixesa interior. I quan algú d'aquella etapa els veu, els diu: "No sembles el mateix!" Però en el fons, sí. Perquè s'han fet grans, però els ha quedat per sempre un pòsit als ulls: la vista que els permet detectar, fins i tot entre adults, el mínim indici d'aquella ferida. Quan en una festa hi ha algú que mira el mòbil perquè no sap com relacionar-se, quan a taula algú fa una broma pesada i l'altre queda cohibit i desbancat, quan al carrer un home escridassa una dona, quan a Twitter es fa mofa d'algú i una colla de rates li posen cors, quan es torna a repetir el pati d'escola. És llavors quan revifa, com si en comptes de vint anys hagués passat una tarda, el record de l'escarni.
