Cada cop que algú diu: “Mira aquell, que tonto que és”, em sap greu. És un greu petit, que no arribo a pronunciar. I és que ningú tria la capacitat mental amb què arriba al món: que siguis molt intel·ligent no és un mèrit, se t’ha donat en néixer. Ho penso –i potser per això aquest mal íntim– perquè he vist mon germà volent entendre alguna cosa i que no pogués.
El cas és que des del Ventall (el centre del Vendrell on fa anys que va) em van proposar que pensés una activitat. M'ho vaig imaginar i em va fer il·lusió: un club de lectura. I el vaig dir: però que no es faci al centre ni exclusivament per als del centre, sinó al mig del poble i obert al poble. La biblioteca ens va dir que i tant, i vam començar amb El teu nom és Olga, que resulta que també té una versió de lectura fàcil. A mitjans d’estiu vam obrir la convocatòria per al setembre que, tot d'una, ha arribat. El meu germà i jo hi hem fet cap, i vet aquí la sorpresa: no només han vingut nois del Ventall, sinó també els seus pares i gent del poble que no hi tenia res a veure.
Mentre anaven arribant, una monitora m’ha dit: “Hem treballat algunes de les preguntes que hi ha darrere el llibre, ¿ho podríem compartir?”. “I tant”. El club, doncs, ha començat així: “¿Creus que per a algunes persones és difícil relacionar-se amb algú amb discapacitat intel·lectual?” Un noi que no podia parlar ha premut el mòbil i la seva resposta ha sonat per un altaveu: “Falta de contacte visual, se’ns apropen amb por”. No m’hi havia parat a pensar mai: la por dels altres la perceben. Una senyora ha dit: “És que a vegades no sabem com apropar-nos”. I algú ha conclòs: “Amb naturalitat, tal com ho fem entre nosaltres”.
I potser el problema és la separació que fem d’entrada: nosaltres, els normals, i ells, els discapacitats. Nosaltres, els exemplars, i ells, els bojos, els tontos, els subnormals, els sords, els cecs, els coixos. Els qui estem al centre i exigim que el món se'ns assembli i els qui, impotents, en són apartats: a l'altra escola, a l'altre centre, anant en grup a l'altra vorera. Els qui produïm i estem al servei dels diners, les presses, la competitivitat, i els qui són automàticament expulsats de la roda: no pot, no fa, no és útil. I digueu-me utòpica o naïf, però ¿i si en comptes de veure’ls des del que els falta, els mirem des del que tenen? Reconeixent el que són, no pas el que no són (¿us imagineu que cada dia us tractessin per allò que no teniu? És com si em diguessin: Gemma, tens 11 diòptries, no-pots, no-pots, no-pots, ¿on els deixem l'espai per desplegar el que sí-poden?). I això no vol dir que no s'hagin d'atendre les necessitats, jo parlo d’una altra cosa: de la dignitat. L’Espinàs escrivia: “¿És que la gent, perquè sigui vàlida, ha de ser com jo? ¿És que el fonoll és defectuós perquè no és una rosa?”.
Mireu, el meu germà pregunta com es diu a tothom amb qui té un mínim contacte –la caixera del supermercat, un conegut que se m’apropa pel carrer–, i si tornés a veure la mateixa persona l’any vinent, ell en recordaria el nom. Aquesta capacitat d’atenció i amabilitat, que a vegades pateixo que sigui excessiva, jo no la tinc ni de bon tros: em saluda gent que es veu que vaig conèixer fa quatre dies i soc incapaç de recordar qui són. Ell sap de memòria un munt de tipus de cactus, de cèl·lules, de gallines, de peixos. L’Espinàs escrivia: “Tinc la impressió que jo penso més, però l’interrogant continua sent obert: ¿quines coses valen més la pena de ser pensades? Hi ha gent que en tot un dia no sabrà pensar: em sento viu, t’estimo, quina pau hi ha en aquesta hora, quin so més bonic el d’aquesta campana.” Una senyora ha dit: “Podem dir que l’Olga va tenir molta sort de tenir l’Espinàs de pare, però llegint el llibre he pensat una altra cosa: quina sort tenia l’Espinàs de tenir l’Olga de filla. Fins i tot ho he envejat.”
Asseguts en cercle, com si fos una democràcia en què cadascú té la mateixa veu, hem anat compartint idees. Una mare ha explicat que fa anys va intentar apuntar la seva filla en un esplai, i en dir que tenia discapacitat, va notar que canviaven el to: no la podien acceptar. I ella: “Però si és molt tranquil·la i carinyosa”. ¿Us imagineu haver de convèncer de com és el teu fill perquè l’acceptin? Hi ha un món invisible de pares i mares que veuen com aparten els seus fills de l’escola, del carrer, dels esplais, de les festes d’aniversari, dels parcs, de les feines. Darrere del tu-no del fill, hi ha el tu-tampoc de la família. I així, els anem marginant, acomplexant, aïllant. Perquè podem dir: les polítiques, les inversions, els diners; però la societat no són els altres, som tu, jo i el nen que dius que endarrereix la classe del teu fill, o el noi que et creues al carrer i mires amb una por que ell reconeix.
L’Espinàs parlava de com va aprendre a no avergonyir-se de la seva filla. “Olga, tu m’has ensenyat a mirar-te com volies ser mirada”. I si no som capaços de fer-ho, potser els discapacitats som nosaltres. En una època en què els qui tenien síndrome de Down no eren més que mongòlics, que algunes famílies els tenien amagats a casa, l’Espinàs va escriure: el teu nom és Olga. Hem acabat el club de lectura igual: cadascú ha dit en veu alta el seu nom.
El teu nom és Olga
© Josep Maria Espinàs
© La Campana, 1986
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
