Premo el botó i les dues llesques salten de la torradora. S'han cremat, les he deixat massa estona. Les llenço, com el iogurt de la nevera, que fa massa dies que està passat.
La data de caducitat es llegeix en altres llocs: en una amistat, en una casa, en una feina, en un amor. La indecisió es fica entre el front i les celles, a la tensió de l'esquena, a les veus del cap abans d'anar a dormir, al somni de l'huracà passant-te per sobre. S'ha acabat, et dius. Però la determinació se t'afebleix, i vas a buscar raons per dir-te que no, que en el fons no estàs tan malament. Com si t'haguessis de convèncer a tu mateix, com si haguessis de fer callar un nen capritxós i malcriat.
Acceptar que el que et feia il·lusió ja no te'n fa, que camines amb un malestar semblant al de les sabates quan et fan mal. Que el teu cos és en un lloc i el teu cap en un altre. I fas acte de presència en el que ja no. En uns llavis, en la rutina d'un bus, en l'obrir d'un pany. I t'omples de coses a fer per no saltar. Però la primera veu, la que va sola, la del fons, se't manifesta en esperances diminutes, en jocs d'altres vides possibles. Temps caducat. Algú t'envia un proverbi: "Mou-te i els camins apareixeran".
