(Pregó de la festa major de Vallclara)
Cadascú ve d'un lloc i d'unes persones. Quan era petita tenia una besàvia, l'Angelina, a qui li dèiem Maia. Tenia noranta anys i, amb el monyo ple d'estrelles i sempre riallera, ballava xarlestons, em donava pa amb xocolata i m'ensenyava a jugar a cartes. Vivia al Vendrell, però el seu poble de debò era Vallclara.
D'això fa vint-i-cinc anys, ella fa temps que no hi és, però els records persisteixen en algun lloc de nosaltres. Quan em vaig presentar al premi Josep Pla, havia d'inventar-me un pseudònim, i no sé ni com em va sortir: Laura Vallclara. Al juny, quan vaig presentar el llibre aquí, vaig tenir una intuïció: i si a l'agost en comptes de marxar a Mèxic, vinc aquí? L'Hermínia m'ho va dir, i se'm va quedar gravat: Vallclara és com un úter, un refugi que et cuida. I de cop, la sorpresa, una amiga em va trucar: la Isabel et llogaria casa seva. I tot se'm va presentar tan fàcil que, tot i no conèixer ningú, només podia dir que sí. Perquè la vida, a vegades, et dona pistes, t'aplana camins.
Vaig arribar-hi una nit en què la lluna, sobre les eres, era rodona i blanca, com una medalla al cel. L'endemà, passejant, hi ha una cosa que em va impressionar: és com si a Vallclara la llum ho toqués tot d'una forma diferent, com si les alzines, els baladres, els roures tinguessin una claror que no havia vist abans. Fins i tot és com si cada dia poguessis trobar-hi un verd nou. Però hi ha un altre tipus de llum, la llum de la gent, de vosaltres, que feu sentir d'aquí els qui venim de fora. Que no m'heu tractat com una estranya, sinó com una més de cal Jupa. I amb la vostra memòria he conegut qui mai vaig conèixer: la padrina, que vestida de negre trencava ametlles davant la porta, la Maria de cal Jupa, els cosins i tiets nous que cada dia m'heu anat presentant. Amb vosaltres he sabut no només d'on vinc, sinó de qui vinc.
Vallclara té alguna cosa especial, em va dir la Lola. I tenia raó. Aquí no empaites el rellotge, sinó que les campanes, discretes, van fent al teu costat. Cada conversa, al mig del carrer, s'allarga com vol. Aquí et pots encantar mirant el color de les teules, collint mores, veient créixer una tomaquera. Aquí pots sentir el gust del temps lent.
Vallclara és el poble on encara hi ha portes mig obertes, on des del llit sents les passes d'algú que camina al carrer, on a la Parada un s'asseu una estona amb uns, i després una estona amb els altres, com si el poble fos una taula rodona on tothom hi és convidat. On les coses que aquí són normals són excepcionals: que, amb cadires i taules, sortim a sopar al mig del carrer; que els nens puguin ser nens, que corrin sols, que vagin amb bicicleta, que tinguin la sort de poder ser lliures.
Vallclara són els picaportes de mans i de serps, les Meninas al carrer Major, els castanyers que em van ensenyar el Jaume i el Ramon mentre sortia el sol, l'alegria de l'Ángeles, l'hospitalitat de la Josefina, les vallclarines fetes a mà per la Marta, l'església cuidada per l'Assumpció, l'Edu organitzant el campionat de rummikub, la piscina blava, les coques de poma, els centenars d'estrelles petites i brillants, el rastre de la Via Làctia, les pedres que tenen milions d'anys, la cova del Sastre, la Incerta glòria i els versos de Pepe Sales.
El Joan em va dir que les llàgrimes de Sant Llorenç, que hem pogut veure tres o quatre nits, són restes d'un cometa que va passar prop de la Terra fa milers d'anys. I vaig pensar que les persones que no hi són hi ha dies que també es fan més visibles, més presents. Què diria la padrina si ens veiés?, deia l'altre dia la Montse mentre caminàvem. Aquests carrers nous per a mi són els carrers per on ella feia vida. On l'Angelina, la Maria, la Fina, la Lourdes i l'Encarnació un dia també van tenir vint anys i es preparaven per a la festa major. La mateixa festa major on avui, sota les banderoles de camises i llençols que heu retallat i penjat, ballarem.
Pels qui van ser en aquests carrers, per nosaltres i pels petits que demà seran els grans. Per aquesta llum suau i per aquest temps tranquil. Pels regals que de tant en tant ens fa la vida quan, com si ens agafés de la mà i li féssim confiança, ens empeny cap a un lloc bo, cap a un lloc que ens fa bé. Per les arrels, pel tronc i pel fruit. Perquè aquests dies siguin l'excusa per celebrar-ho tot.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
